La setmana passada van sorgir dues notícies que expliquen molt el món en el que vivim. En plena onada d’incendis a Galicia i Castella, el portaveu dels Comuns posava sobre la taula com a condició per a negociar els propers pressupostos de la Generalitat, una inversió important en prevenció d’incendis. Dies després, el mateix president Illa, marcava la prevenció i l’extinció d’incendis com a una de les prioritats del govern català a l’inici d’aquest nou curs polític.

Certament tenim un problema amb el creixement de la massa forestal com a conseqüència de l’abandonament d’una part significativa dels conreus catalans, però, s’adquiririen aquests compromisos si no s’haguessin cremat 400.000 hectàrees a Galicia i a Castella? Si no n’estiguessin parlant tot el dia els mitjans de comunicació? Segur que no.

Així és com quelcom que no era cap prioritat pel govern, ara passi a ser la primera prioritats de la política catalana. Una mostra més de que les prioritats realment no ho són. Són respostes als temes que dominen l’agenda pública.

També es pot veure a nivell europeu. A l’inici de la guerra d’Ucraïna, després de les sancions a Rússia i la impossibilitat d’importar el seu gas, tota l’estratègia europea es va encaminar a tenir sobirania energètica. O això ens van dir. Es van anunciar plans multimilionaris per desenvolupar la indústria renovable en temps rècord. Dos anys més tard, ja no es parla d’energia sinó que la prioritat ara és armar-se davant de l’amenaça russa. Els diners són els mateixos. És evident, que ambdues coses, són importants i l’agenda marca, però pot un projecte com la Unió Europea anar a remolc dels esdeveniments d’una manera tant clara? Qui marca l’estratègia europea? Rússia, Estats Units o Europa?

La realitat és que no hi ha estratègia, hi ha respostes grandiloqüents als fets que es van produint, però això no és una estratègia.

Aquests exemples serveixen per evidenciar com funciona molta de la política actual, a cop d’esdeveniment, a cop de titular. I així no es pot anar enlloc. És evident que els fets marquen l’agenda i que tots estem connectats, però cada país, cada ciutat ha de tenir un camí. Ha de saber cap on va. Ha de tenir una estratègia que guiï els passos i les decisions que es prendran i no que vagi canviant les prioritats en funció dels esdeveniments. 

Passa el mateix en la majoria de ciutats, on no hi ha cap estratègia que marqui el pas a l’acció de govern. Un anar i venir en funció dels esdeveniments i qui dia passa any empeny. Això si, amb una alta dosi de populisme i sobretot acontentar als veïns,  repartir petons i abraçades per intentar revalidar el mandat. 

Això, és la decadència dels països i les ciutats. No pensar cap on han d’anar per a guanyar-se un futur millor. Van tirant, pensant-se que estan bé, que poden funcionar sense estratègia però  mica en mica van quedant-se enrere. Una molt mala idea.