Com quan veus en d’altres persones o famílies problemes de salut o de diners que afortunadament no pateixes, com quan el mal passa lluny però te l’expliquen amb detall, la comparació i la reflexió és pràcticament inevitable. Fa setmanes que sentim parlar dels incendis que han cremat i encara cremen part de l’oest i el nord de l’Estat espanyol. I més que en sentirem a parlar, independentment de si revifen o finalment es poden extingir. Perquè aquests dramàtics i gegantins incendis han esdevingut, per sobre de tot, artilleria d’una nova batalla política, pràcticament des del primer dia. Uns focs que arrasen desenes de milers d’hectàrees i deixen veïnes i veïns dels pobles abandonats, només amb galledes i mànegues a les mans per salvar les seves llars i el seu bestiar, principalment serveixen per llençar-se dards enverinats sobre qui torna o no torna de vacances i per demanar eleccions anticipades. Seria molt esperar, en lloc de les esbroncades i els retrets, sentir parlar de causes dels incendis, de reconeixement a ajuntaments, voluntariat  i veïns, de la necessitat de revisar un sistema de prevenció i extinció que ha portat a aquesta catàstrofe? És massa demanar, sí. Sobretot si recordem que els governs autonòmics de les zones cremades, aquests que reben els fons de l’espoli fiscal que pateix Catalunya i que els fa passar per davant nostre en disponibilitat pressupostària, han rebaixat els pressupostos destinats a l’extinció d’incendis i han incrementat els de gestió forestal a la cria de braus o han externalitzat i precaritzat els cossos de bombers, entre d’altres perles en gestió del territori. No oblidem que Galícia, governada històricament per la dreta, aplicava no fa tan temps com a política d’incendis la reconversió de les zones cremades en terreny urbanitzable, i plana encara una reforma legal que introduiria excepcions als 30 anys de prohibició vigents. No oblidem que ara no tres anys el Govern d’Espanya va fer un intent de centralitzar els cossos de bombers per poder tenir jerarquia i comandament des de Madrid.  Segons van declarar els propis bombers aleshores «Catalunya disposa d’un model integral de bombers i que, a més, té unitats específiques pels incendis forestals: els GRAF i els EPAF. Són un dels principals referents en incendis forestals arreu del món. A l’Estat, els incendis forestals s’apaguen majoritàriament contractant les BRIF, unes agències de gestió privada, amb finançament públic. I si no, amb l’ajuda dels militars de l’UME, sempre amb un gran desplegament mediàtic». Van assenyalar com una nova voluntat de centralització mitjançant la imposició d’una planificació unificada des del Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico, que no té ni els recursos materials ni econòmics per lluitar contra els incendis forestals. Davant d’aquesta catàstrofe, votada per les pròpies víctimes, és inevitable agrair ser catalans i viure en un país on els incendis no són una excusa per tirar-se els plats pel cap, on tenim professionals extraordinaris –sí, els bombers seran sempre nostres– referents internacionals en prevenció i extinció d’incendis, que han lluitat per la dignitat de la seva professió i entorn professional i sobretot per garantir la màxima eficiència de la seva feina. On tenim les agrupacions de defensa forestal que als pobles i durant tot l’any aporten les seves hores i el seu esforç per conservar el territori i lluitar contra el foc. On tenim una pagesia que forma part de la solució tot i estar immersa en un mar de problemes. Que tenim una societat civil i unes associacions de defensa del territori que denuncien cada abús i error (que en tenim, també). Des de la distància, lament per tota la vida cremada i el dany que en molts casos serà irreparable. Des de la proximitat, orgull dels qui en el seu moment van apostar i al llarg dels anys han fet de la lluita contra el foc un pilar del país. Des de la profunditat, qui carai pot voler formar part d’un Estat que ofereix aquest espectacle patètic de lluita pels vots sobre les cendres dels incendis que encara fumegen?!