L’estiu, i més concretament el mes d’agost, és una època en la qual un gruix considerable de gent (encara que potser no pas la majoria) disposa d’una mica de vacances. És, per tant, un període marcat per l’oci. Sovint, des dels mitjans de comunicació, es reclama que s’aprofiti aquesta oportunitat per llegir. Però encara més sovint els consells, en aquest sentit, són de recórrer a llibres lleugers, banals..., «refrescants», en diuen. Hi ha una estranya unanimitat (amb comptades excepcions, naturalment) a desaprofitar el temps amb lectures que no valen la pena i que rarament arriben a interessar profundament el lector. Vicenç Pagès deia que, per saber si un llibre mereixia l’estona que li dediquem, calia veure si al cap d’un temps d’haver-lo acabat, «encara en recordem alguna escena». O si sentim les ganes de rellegir-ne un fragment o una frase, d’apuntar-ne una idea o una expressió que ens crida l’atenció...

L’interès de Vicenç Pagès pel fet d’escriure, per la manera de fer-ho, havia motivat que dediqués a aquesta qüestió moltes hores, nombrosos cursos i classes, i unes quantes obres. Aquest mateix any ha aparegut, gràcies a l’impuls de Camil·la Massot, un llibre pòstum que hi entra de ple: Curs de prosa (Col·lecció Josep Pla, Diputació de Girona). Es tracta d’un recull de vint-i-sis articles que s’havien publicat a la Revista de Girona entre 2018 i 2022. La pretensió de Pagès és la de mostrar i comentar les solucions i recursos que han trobat els millors autors a l’hora d’elaborar la seva obra. No en va, ell considera que llegir els mestres és «un dels millors mètodes d’aprenentatge». Per això se centra en els autors més pròxims, els de les comarques gironines (amb un pes especialment important dels empordanesos), ja siguin «clàssics» (Víctor Català, Joaquim Ruyra, Marià Vayreda, Josep Pla, Salvador Dalí, Gaziel, Carles Fages de Climent, M. Àngels Anglada...) o «moderns» (Adrià Pujol, Damià Bardera, Sebastià Roig, Miquel Aguirre, Alicia Kopf...). 

Hi analitza la prosa, sobretot la narrativa, però sense des­atendre la no-ficció (cosa que es fa molt poc sovint). Té un interès especial pel conte, pels dietaris, pels articles periodístics, per la importància de la descripció, per les figures retòriques... Malgrat ser un llibre volgudament analític, és molt amè, amb capítols curts i àgils, on la ironia apareix molt sovint. Pagès enllamineix els lectors amb fragments escollits que desperten la necessitat de llegir l’obra referenciada. I no s’està d’aconsellar quins són els contes que considera «clàssics» o «rodons», i quines són les cinc novel·les que cal llegir.

El llibre s’enriqueix amb tres articles que havien quedat inèdits i amb un llarg epíleg, a càrrec d’Enric Sullà, que és un estudi aprofundit de més de trenta pàgines. Bon estiu i bona lectura!