Aquest any he emprès un projecte de reflexió amb deu raons per les quals l’Alt Empordà ha d’assumir un lideratge clar en les polítiques culturals que garanteixin els drets culturals. I cada mes desplego un nou motiu. Aquest agost arribo al setè: vetllar per l’equitat en l’accés als recursos culturals.

La publicació del Plan de Derechos Culturales del Ministeri de Cultura a priori ofereix un marc idoni per al sector. Situa la cultura com un dret humà fonamental i un bé comú inseparable del benestar i la democràcia. Fa un diagnòstic sobre les desigualtats estructurals: les derivades de la renda, del territori, del gènere, de les llengües, de la diversitat cultural o de l’accessibilitat. I desplega un programa amb cinc prioritats i més de 140 mesures, des de l’estratègia d’accessibilitat cultural fins a la promoció de la diversitat lingüística.

Tanmateix, com recorda Roser Mendoza, del CERC, llegit des del territori el pla planteja preguntes incòmodes: on queda el món local? Els municipis apareixen com a escenaris on passen coses, però no com a actors polítics amb veu pròpia. No es defineixen mecanismes de corresponsabilitat, ni recursos específics per als pobles petits, que són —precisament— on es juga gran part del desplegament dels drets culturals. A l’Alt Empordà ho sabem bé: en molts municipis, la biblioteca o el casal són l’únic equipament cultural i sostenen, amb recursos mínims, la vida cultural comunitària.

Parlar d’equitat vol dir, doncs, reconèixer aquestes diferències i garantir que ningú en quedi fora. No n’hi ha prou d’obrir portes o programar activitats. Equitat vol dir eliminar barreres —geogràfiques, socials, cognitives—, reconèixer la pluralitat cultural i assegurar que cada persona tingui camins reals per participar. Vol dir també donar protagonisme als municipis com a espais polítics, amb capacitat de decidir i de gestionar recursos.
El repte és doble. D’una banda, aprofitar el marc estatal com a oportunitat, fent-lo aterrar en mesures locals concretes: una xarxa de punts de cultura de proximitat, estratègies de mobilitat i interconnexió, criteris d’accessibilitat universal i programes que reflecteixin la diversitat cultural i lingüística del territori. De l’altra, exigir que els plans no siguin només declaracions, sinó compromisos amb corresponsabilitat real i recursos per al món local.

Afortunadament, hi ha experiències que obren camí. Les biblioteques itinerants que acosten la lectura a zones rurals, museus que programen activitats adaptades per a persones amb diversitat cognitiva, festivals que incorporen llengua de signes i subtitulació, o projectes com el Museu de Camins, que vaig esmentar en un altre article, que mostra com la cultura pot ser accessible i participativa alhora. Aquestes bones pràctiques demostren que és possible. Només cal voluntat política i estratègia compartida.

Els drets culturals no es decreten: es construeixen. I només es poden construir si arrelen en la quotidianitat —als pobles, barris i ciutats—, allà on la cultura pren forma i sentit. A l’Alt Empordà tenim l’oportunitat de convertir-nos en laboratori d’aquesta equitat cultural, si sabem posar la ciutadania al centre i enfortir la governança local. Perquè una cultura equitativa no és només justa: és l’única manera que la cultura sigui, de debò, un dret de tothom.