En una de les poques biografies completes –la de Marià Vinyes (Juli Garreta. L’home, l’artista) Imp. Aldus, Sant Feliu de Guíxols, 1955)– hom llegeix: «És conegut l’autodidactisme de Garreta, però a molts els ha costat, i encara costa, de creure que fos tan absolut. I és que, realment, era un estrany, un perfecte miracle. No tingué cap professor de composició ni conegué cap tractat d’harmonia, ni tan sols estudià cap partitura. L’única que conegué fou la de la Pastoral de Beethoven. Fou un intuïtiu prodigiós. Portava la música dins seu... Trets: honradesa, sinceritat i catalanitat. L’essència i la gènesi de les seves obres són profundament racials, nostres. Honrat en el seu art i en tota altra cosa. No té un sol compàs escrit per tal de plaure, d’afalagar passions impures. Portava a dins la seva veritat i la transmetia sincerament, sense deformar-la, ni per esperit d’escola ni per cap altre prejudici. No era home per tancar-se dins una capelleta d’intel·lectuals, omplint-se de cabòries de «penya» o de prejudicis d’escola. «Si un dia tinc diners sobrers, aniré a viure a una masia dels voltants, per estar sol i estudiar el soroll de la pluja quan goteja per la teulada». Desitjava els diners sols per realitzar aquell somni i deixar els quefers que l’enutjaven: rellotges, lliçons, tocar el piano al cinema. Això darrer ho considerava com l’abominació de les abominacions. Conservava sempre el seu optimisme nadiu: un aire clar i joiós que li preservava de tota contaminació i li mantenia pura la seva espiritualitat invencible. Fou desinteressat, desordenat i enemic decidit d’especular a costes d’altri. Garreta sentia plenament el goig de viure i fruïa de les belles i les bones coses. La seva màxima fruïció fou compondre… L’home i l’obra foren una mateixa cosa i les qualitats essencials del primer sobreixien en la segona».

Tres prestigioses personalitats de la cultura catalana, un músic universal –Pau Casals– i un guixolenc de prestigi –Agustí Calvet, «Gaziel»– i una dona de pes filla de l’Escala –Caterina Albert «Víctor Català»–, digueren, en el seu moment, els dos primers en prosa i la darrera en vers:
Pau Casals:

Garreta fou el cas de vocació i d’autoformació més extraordinari que ell hagi conegut [...] És ben trist que, una vegada el cel ens havia fet plantar misteriosament a la nostra terra una llavor de geni ens l’arranqués abans d’haver pogut donar l’esclat únic i decisiu de la seva meravellosa florida.
Gaziel:

El fet indiscutible, però, al meu entendre, és que hauran  de passar molts anys abans que es reprodueixi a Catalunya –si és que es torna a produir– un altre cas tan espontani, tan bell i tan meravellós com el de Juli Garreta. 

Caterina Albert:
En la mort de Juli Garreta
En la corona de semprevives
cap de la gerra no hi pot mancar.
Homes i dones, infants i àvies,
han de teixir-la dant-se la mà.
Als laments tendres de la tenora
com multiplica tothom veurà
i en cada plaça, en cada ermita
segles i segles perdurarà.
I si per un dia quedés retuda
l’ancestral dansa de l’Empordà,
la tramuntana, de serra en serra, 
de coma en coma volant enllà,
en homenatge de tot un poble
al noble músic que l’honorà.
«Juli Garreta!... Juli Garreta!!!»
amb son planyívol dirà.