Vivim en un país desequilibrat territorialment que tard o d’hora acabarà malament. 

Un país que creix molt a la línia litoral, però que es despobla a l’interior i es buida al Pirineu. Això, ara no és vist com un problema, però tard o d’hora serà vist com un dels principals reptes del país. El col·lapse ferroviari i viari actual té molt a veure amb aquest desequilibri territorial i unes infraestructures deficients. El que a Espanya és el declivi demogràfic de «la España vaciada» a Catalunya no és tant un declivi demogràfic sinó un fenomen de «precarització» de les ciutats mitjanes. Amb un origen molt similar al del fenomen espanyol: un sistema basat per buidar la Catalunya no litoral i reforçar les capitals, en perjudici de les ciutats que articulen el país i no són capitals. Una catàstrofe, perquè aquesta xarxa de ciutats mitjanes és/era el nervi de la nació, el que articulava el país i que tan bé sintetitzava l’ideal noucentista de la «Catalunya-ciutat». Aquesta idea és evident que ha mort, perquè amb la recuperació de la democràcia els poders polítics catalans estan deixant morir les ciutats mitjanes i, amb elles, l’ideal d’una Catalunya articulada, equilibrada amb bons serveis a tot el territori. Tot està centrat en sobredimensionar les tres capitals que no són Barcelona. Certament, Barcelona menja a part, però el problema és que les administracions autonòmiques han fet més per la consolidació de les capitals de «província» en perjudici de les ciutats mitjanes que ningú. 

La idea de ciutats mitjanes neix de les capitals de comarca, però també dels «mercats» que històricament han articulat els diferents territoris més enllà de Barcelona. Estem parlant de ciutats que esdevenen nodes territorials i concentren els serveis d’una zona concreta. Olot, Vic, Manresa, Reus, Figueres, Tortosa, Igualada, Blanes, Mataró, Vilanova i la Geltrú, Sitges, Lloret, Balaguer, Salt, Vilafranca, Berga, el Vendrell, Salou, entre altres. Aquestes ciutats estructuraven el país i el feien millor, sens dubte.

Tot va començar amb les infraestructures. La Generalitat autonòmica no va articular el país com ho havia planificat la Generalitat Republicana, que tenia un model de país basat en aquestes ciutats, i va apostar pel model provincial franquista. La decisió que l’Eix Transversal anés de Girona a Lleida en comptes de Figueres a Lleida, com estava planificat des de l’època republicana, ja evidenciava el camí. El mapa d’estacions d’alta velocitat amb l’única excepció de Figueres com a ciutat no capital amb estació d’alta velocitat n’és un altre exemple. Una xarxa ferroviària ineficient més enllà de Rodalies i dels Ferrocarrils de la Generalitat impossibilita el servei pels veïns d’aquestes zones. La concentració dels estudis universitaris a les capitals on Girona n’és l’exemple més evident que, amb un 12% de la població de la demarcació, concentra el 100% de les instal·lacions, estudis, etc. El reforçament dels hospitals universitaris provincials en detriment dels comarcals, les delegacions del Govern, les diputacions, etc. Tot això ha fet que, avui en dia, les quatre capitals catalanes concentrin un volum de llocs de treball públics i d’equipaments que no tenien fa quaranta anys. I, per contra, les ciutats  mitjanes no gaudeixen de tota aquesta oferta laboral pública. De fet, a diferència de les petites capitals, tenen una oferta laboral bàsicament privada i en part precaritzada. 

Girona ciutat avui té 73.000 llocs de treball, quan Olot o Figueres ronden els 10.000. És una oferta irreal, generada per decisions de l’Administració i en perjudici de les altres ciutats.

Només les ciutats mitjanes properes a Barcelona o les que tenen una universitat pròpia, per exemple, han pogut aguantar el pols a les capitals. 

Actualment, les ciutats mitjanes només tenen gent. Sí, això ho continuen tenint, poblacionalment encara articulen el país, però sense recursos públics ni inversions importants, més enllà del que ningú no vol –presons, etc.– i així trobem poblacions on l’Administració hi inverteix poc, on no hi genera llocs de treball públic i on, per la crisi del comerç, la construcció i l’aposta pel turisme, els llocs de treball són de poca qualitat. 

Els diferents governs catalans han creat doncs una doble xarxa de ciutats. Les privilegiades, inflades amb diner públic, i les abandonades, espoliades en inversió. Catalunya no ha estat mai així, però sembla que anem a un model similar al de Madrid amb el centre d’Espanya. Buidar-ho tot per omplir les capitals. 

L’única bona notícia per aquestes ciutats és que, amb l’encariment del preu de l’habitatge, poden esdevenir pols d’atracció pel talent jove que expulsen les capitals. Això hauria de ser una prioritat per als seus alcaldes i les seves alcaldesses.