Després d’haver parlat de la cultura com a dret fonamental, del seu potencial transformador, del binomi entre tradició i innovació, avui em centro en un nou repte clau i defenso la necessitat de crear una xarxa de participació comunitària cultural que situï la ciutadania al centre. Només amb una implicació real podem garantir uns equipaments culturals rellevants i l’aplicació dels drets culturals. Segueixo doncs aquest viatge per reivindicar la cultura com a dret i motor de futur a l’Alt Empordà i vull posar el focus en un aspecte que sovint es dona per suposat, però que, en realitat, requereix una acció decidida i una voluntat política clara: la participació comunitària.

Al meu entendre, els equipaments culturals no poden ser illes. Han de ser àgores. Espais oberts, permeables, on la ciutadania no només accedeixi a continguts i gaudeixi de la programació sinó que han de ser espais en els quals es pugui crear, debatre, qüestionar, transformar sobre cultura i societat. Perquè només amb una participació real –no simbòlica, no decorativa– podrem garantir que aquests espais siguin rellevants per a tothom. Aquesta idea no és nova, però cal recordar-la. Sovint confonem accés amb participació. Que una persona pugui assistir a una activitat cultural no vol dir que s’hi senti part. Participar implica poder dir, proposar, construir. I això només és possible si generem xarxes de relació, si obrim canals estables de diàleg i corresponsabilitat entre institucions i ciutadania.

En el seu moment ja identificava que a l’Alt Empordà tenim iniciatives que ja apunten en aquesta direcció i en són un exemple l’actual projecte NUC al Museu de l’Empordà o el passat projecte (Re)voltes d’Òmnium Cultural a la Marca de l’Ham i a Roses, dues propostes que ens mostren com la cultura pot ser cocreada, viscuda i pensada des del territori. Però cal fer un pas més i, per passar de l’excepcionalitat o la puntualitat dels projectes comunitaris a l’habitualitat, necessitem una xarxa estructurada de participació comunitària que connecti biblioteques, museus, centres cívics, entitats i –molt important– grups informals. Un ecosistema que permeti que la creativitat local flueixi, que la gent se senti interpel·lada i que la cultura sigui reconeguda com una eina de benestar i cohesió. Aquesta xarxa no s’ha de basar en la suma d’activitats, sinó en la construcció de vincles duradors, de processos compartits. Implica formació per als professionals, reconeixement per a les veus no institucionals i, sobretot, un canvi de mirada: passar de programar per a la gent a programar amb la gent.

Al meu entendre, crec que, si volem que la cultura sigui un dret real i una eina transformadora, hem de fer-la amb les persones i per a les persones. Les institucions poden actuar com a emissores de propostes, però a l’hora han de convertir-se en facilitadores d’espais àgora on poder participar, crear i qüestionar. Perquè, quan la comunitat participa, l’espai cultural deixa de ser un lloc de pas i esdevé un lloc de pertinença. I aquí rau el veritable potencial: quan la cultura esdevé un espai compartit, els equipaments culturals ja no són només contenidors d’activitats, sinó espais d’empoderament col·lectiu. I això, més que un objectiu, hauria de ser una condició bàsica per a qualsevol política cultural que vulgui tenir sentit al segle XXI.