Madrid, 19 de març de 2025. Al Passeig de les Delícies, a l’altra banda del Museu Reina Sofia, a la parada de l’autobús, un jove negre es refugia a la marquesina de la pluja. S’aturen tres dotacions de la Policia Nacional, dels vehicles en surten nou policies. Tots són força joves. Increpen el noi. Li registren una bossa petita, que està gairebé buida, li demanen la documentació. Li parlen, però ell no entén l’idioma. Un dels policies conversa amb un veí del bloc i riuen mentre els seus companys acovardeixen el migrant. Arriba un quart vehicle policial. Miren el paper que els hi ensenya com a documentació i li fan que no amb el cap. Tot seguit el fan tombar d’esquena i l’hi posen les manilles. El policia continua parlant amb el veí, indiferent al patiment del jove detingut, que es cobreix de la pluja i del fred amb un fi impermeable. La seva motxilla queda al terra.

El semàfor s’ha posat verd per als vianants. Travessem el passeig. La meva dona plora. Anant cap al Parc del Retiro parlem del que hem vist. Em diu que plora d’impotència. M’angoixo. Em sento un mal ciutadà, un mal ésser humà. M’havia d’haver acostat. Havia d’haver recordat que l’article 17.4 de la Constitució espanyola regula l’habeas corpus. No recordava aquest dret constitucional i tenia por. Seguim el nostre camí fins a arribar al Museu del Prado. Plou amb força. El cel acompanya el plor de la meva dona i la meva angoixada covardia.

De tornada a Roses vaig pensar a escriure al Ministeri de l’Interior. Vaig buscar la pàgina de contacte i la de premsa. Seria paper mullat, com a màxim algun funcionari em respondria que els policies han de complir amb la Llei d’estrangeria i emportar-se detingut l’indocumentat. Davant d’aquesta possible resposta em seria difícil argumentar la meva queixa, potser podria dir al meu interlocutor: són necessaris dotze policies per aturar un jove negre indefens?; calia que els policies intimidessin aquell noi?; és convenient mantenir una conversa amb un veí que mira des del balcó al grup de policies? La marquesina de la parada de l’autobús impedia el veí veure el noi que esperava anar a algun lloc on se’l tractés com un ésser humà.

Diumenge passat es va celebrar una cursa al barri de Sants contra el racisme. La primera que se celebra en aquest país.

En una entrevista que li va fer divendres passat Gemma Nierga a un jove senegalès, membre de l’organització de la cursa, aquest va confessar a la periodista que els calabossos de la comissaria eren la seva segona casa, que el top manta el compren aquí i que la Policia no s’ha personat mai on ells compren, això sí, els hi confisquen la mercaderia. El jove senegalès també va confessar que, després de quinze anys vivint en aquest país i tenint ara els papers en regla, ha pogut passejar davant d’una comissaria (la seva segona casa) i davant la Policia sense por.

A Madrid, les dones llatinoamericanes atenen majoritàriament els negocis de restauració. Els serveis de neteja i manteniment municipal, pel que vam veure als carrers, són atesos per persones migrants. A Madrid, el centre comercial Canalejas té les botigues de luxe més importants. A la porta d’entrada hi ha guàrdies de seguretat, un parell de metres fora, al mig del carrer, dorm una persona embolicada amb cartrons. Un amic ens diu que el dia anterior havia mort un noi molt jove que dormia al carrer. Dos mons oposats conviuen en un mateix espai vital, el de l’opulència i el de la pobresa.

Ens oblidem del nostre passat d’emigrants. Ens oblidem dels principis ètics i humans que ens haurien d’ajudar a gestionar el moment d’ incertesa que vivim.

Necessitem despertar les nostres consciències!