Ja fa 45 anys que un fatídic accident d’aviació ens va deixar sense l’estimat i mític naturista i divulgador de la natura Félix Rodríguez de la Fuente.

Ben segur que tots recordem aquells vespres de diumenge asseguts davant el televisor, escoltant una banda sonora fantàstica i veient un reguitzell d’animalots de tota mena en el seu hàbitat natural, amb una especial dedicació als llops, el linx ibèric i tota mena d’ocellots, amb la precarietat de mitjans i de tecnologia pròpia de l’època, sense necessitat d’ecologistes de cafeteria ni defensors de l’enganyifa del mal anomenat canvi climàtic.
Vàrem veure en què consisteix la migració animal. És a dir, com algunes espècies es desplacen des dels seus llocs d’origen a altres regions del planeta, on romanen temporalment o fins i tot s’hi estableixen permanentment, recorrent curtes o llargues distàncies, permetent-los adaptar-se a canvis estacionals en el clima, la disponibilitat d’aliments i d’altres factors ambientals.

Els animals que recorren més llargues distàncies són les aus que solen migrar dels freds àrtics a les climatologies més benignes del Mediterrani on troben àrees òptimes per anellar i alimentar-se.

La recerca d’aliment és una de les principals motivacions per migrar. Si et trobes el dinar al plat amb la taula parada o, fins i tot, el niu construït, és molt més senzill que haver de buscar-ho o anar de cacera. 

Algunes espècies migren per evitar temperatures extremes, ja siguin fredes o càlides, per trobar climes més benignes que els permetin sobreviure i facilitar la reproducció i el desenvolupament de les cries.

La migració també ofereix una forma de protecció, ja que alguns animals es desplacen per escapar de depredadors més violents i radicals, de les seves gàbies o d’ambients més hostils i dictatorials.

Aquests moviments, sovint encoratjats per grups ecologistes, polítics o interessos socials i econòmics, no tenen en compte les espècies autòctones, ja que amb una massiva afluència descontrolada, sense cap control veterinari, poden esdevenir una espècie invasora que, en ser introduïda en un nou hàbitat, s’estableix i prolifera, afectant negativament al medi ambient, l’economia o la salut humana i amb efectes que poden ser devastadors i irreversibles per a la biodiversitat local. 

Sovint, les espècies invasores arriben a superar, degut als seus hàbits d’aparellament, l’excés de temps ociós i la poligàmia, a les espècies natives en aliments, espai i recursos econòmics i socials, la qual cosa pot portar a la disminució, l’extinció o la migració de les pròpies espècies autòctones. 

A casa nostra tenim d’espècies invasores el cranc americà, el cargol de poma, el visó americà, la cotorra argentina i d’altres diverses i variades, que poden arribar per terra, mar i aire.

Una de les característiques clau de les espècies invasores és la seva capacitat per adaptar-se ràpidament a nous entorns, la creació i la promulgació de normes de convivència foranes i d’hàbitats exclusius i excloents que, malgrat alguns incidents sense cap mena de responsabilitat civil o penal, seran sempre considerats com a casos aïllats mal interpretats pels natius que no s’integren a la nova realitat de la biodiversitat.

Això els permet no només sobreviure, sinó també prosperar en condicions que podrien ser adverses per a les espècies natives ja que no tenen depredadors naturals ni cap organisme ni sistema de control, fins i tot rebent el suport necessari de grups afamats pels seus vots efímers; no sé si això es podria considerar com a les adaptacions naturals que Darwin promulgava als seus estudis d’evolució i adaptació de les espècies.

Ni el FRONTEX ni els ministeris corresponents han fet res fins ara per evitar aquest desgavell; ara, per una sèrie de pactes surrealistes i xantatges per continguts de mòbils, passarà a mans del Servei de Sanitat Vegetal i l’Àrea de Medi Natural de la GENCAT o d’altres «xiringuitos» de nova creació.  

Ben aviat serà temps de quaresma, de recolliment i reflexió; haurem d’aprofitar mentre no sigui prohibit i perseguit.