D’ençà de l’impacte devastador de la dana a l’Horta Sud de València, no he pogut deixar de pensar en la importància de les ciutats en el nostre ecosistema vital. I és que les ciutats són un gran invent.

Ja podem assegurar, però, que ens trobem en una cruïlla històrica i en els propers anys veurem ciutats que surten reforçades i ciutats que en surten perdedores. La globalització i l’impacte de les diferents crisis han provocat una fractura entre ciutats. Algunes hi han sortit guanyant i d’altres perdent. És evident que les capitals, siguin de l’àmbit administratiu que siguin –nacional, autonòmic, provincial–, han sortit guanyant, no tant per la feina dels seus respectius governs sinó pel privilegi de la capitalitat. És a dir, l’acaparament d’inversió i llocs de treball públic que les respectives administracions han consolidat en el temps.

Els factors que marquen aquesta nova època són molt clars i ens hi hem anat acostumant tot i que estem tan sols a l’inici d’aquest nou cicle: canvi climàtic, habitatge, mobilitat, turisme, baixa natalitat i oferta laboral. En tots aquests sis àmbits s’estan produint canvis importants i no es pot encarar un dels temes sense tenir en compte els altres, ja que tots estan relacionats.

Davant d’això, la majoria de governs estan totalment desconcertats per una situació que ni tan sols entenen i només són capaços de generar dues respostes.

Per una part, hi ha un seguit de governs –la majoria– que només han volgut veure un d’aquests temes com a problema i s’han focalitzat en abordar-lo, ja sigui per ideologia o perquè genera molt malestar entre els seus veïns. L’intenten resoldre, però no són conscients que no el resoldran per si sol si no tenen en compte cap dels altres factors que també impacten a la seva ciutat. Així, veiem governs que estan centrats en fer ciutats més aptes davant el canvi climàtic, d’altres intenten limitar el turisme i d’altres lluiten per intentar incidir en la millora de la mobilitat. Quan en realitat, tot va lligat. 

Després, hi ha els altres tipus de governs, aquells que han entès que la situació era més complexa i que no es resolia atacant un sol tema, però per donar resposta a aquest col·lapse que suposarà un canvi d’època, només veuen una resposta maniqueista i opten per reduir la situació a dues possible opcions: o una ciutat que es tanca, centrada en els ciutadans i que protegeix els seus veïns o una ciutat oberta, que es ven a totes els projectes, inversions i turistes que vinguin. Davant del mateix problema, respostes oposades. 

En el primer cas, s’opta per restringir la mobilitat privada i desincentivar el turisme, per exemple, i en el segon, s’opta per afavorir aquesta mobilitat i augmentar el turisme i les inversions. 

La majoria de governs actuals es troben en aquesta segona situació i opten per un dels dos models, sense tenir en compte que s’enganyen sense saber-ho. I els serà impossible millorar la situació, fer que la ciutat avanci, sense entendre que part de les respostes estan en els dos models. No són contraproduents, ni excloents. I que optant només per un dels models es generen més problemes que solucions.

Pensem, per exemple, en el triangle habitatge-mobilitat-oferta laboral. Hem vist aquests dies com l’augment del preu de l’habitatge a moltes ciutats catalanes expulsa ciutadans cap a altres pobles i ciutats de l’entorn o més lluny encara. Alguns ho fan, evidentment, per l’encariment dels preus de l’habitatge o per la gentrificació, d’altres, per la manca d’oferta residencial unifamiliar. El cas és que aquest factor continuarà així, bàsicament perquè ni Barcelona, ni Girona, per exemple, tenen gaire més sòl residencial a oferir. Si a aquest factor hi afegim que, més enllà de l’àrea metropolitana, no hi ha una oferta de transport públic digne i que, a més, les àrees urbanes d’aquestes ciutats que són capital concentren molts llocs de treball i els serveis per a la majoria de ciutadans de la província, veurem que la mobilitat és un factor clau en el futur. Molt més del que ho ha estat fins ara. Només perquè us en feu una idea, la ciutat de Girona té gairebé el doble de llocs de treball que gironins cotitzant. Té més llocs de treball que llars. Pensar que una ciutat així es pot gestionar només pensant en els veïns empadronats, és no entendre la magnitud de la situació. 

Si la tendència és que viure a Girona o a Barcelona cada vegada serà més difícil i la gent ha d’anar a viure més lluny, el problema amb la mobilitat és clau. I l’habilitat dels pobles i les ciutats petites per posicionar-se en aquests moviments de població, també.

Barcelona, Girona o Figueres viuen, i cada vegada ho faran més, de ser ciutats de serveis; no entendre-ho pot tenir unes conseqüències dramàtiques per a la ciutat. Avui en dia és molt difícil saber on és la ciutat i qui són els ciutadans. La pregunta ha d’anar cada vegada més cap a qui són els usuaris de la ciutat. 

Tampoc la solució pot ser una ciutat pensada només pels que venen temporalment, ja que a la ciutat hi viuen persones tot l’any i han de tenir garantida una certa qualitat de vida.

Davant de tot això, què es pot fer doncs? Bàsicament, entendre com funciona la ciutat amb tota la seva complexitat i prendre mesures, però sense partir de la visió d’una sola problemàtica local o del maniqueisme entre ciutat oberta o ciutat tancada. Hem de fer equilibris en tots els àmbits perquè, si en algun fallem, l’equilibri es trenca. La clau és afrontar els sis grans reptes que tenim al davant entenent que estan lligats entre si.