El dia 14 de febrer de 2024, ara farà gairebé un any just, es va iniciar oficialment l’Any Vayreda, dedicat al centenari del naixement de l’escriptora Montserrat Vayreda i Trullol (1924-2006), en un acte als Caputxins de Figueres. El balanç d’activitats realitzades al llarg d’aquest any, impulsades per la comissària Anna Maria Velaz, arreu del territori català, ha estat impressionant i sens dubte ha servit perquè Montserrat Vayreda sortís de l’etiqueta de «poeta local» per ser reconeguda com a «una poeta nacional de primer ordre», segons va reconèixer la Consellera de Cultura de la Generalitat, Sònia Hernàndez, en l’acte de clausura del centenari celebrat el desembre passat a l’Ateneu Barcelonès. 

Enllà de la qualitat literària de la seva obra, crec que val la pena remarcar un altre aspecte fonamental: la seva fidelitat a la llengua pròpia en un context històric molt i molt difícil, sobretot en els inicis de la trajectòria literària. Una fidelitat fonamentada, en el seu cas, en el rigor formal, en l’ús d’un llenguatge genuí, en el seguiment de la tradició literària autòctona i en la recerca de l’excel·lència, per més que la seva opció fou la d’utilitzar una llengua clara i diàfana, de la qual en feu bandera.

A l’inici de la Guerra Civil era una adolescent, era a punt de fer els dotze. I al final del conflicte, l’any 1939, feu els quinze. Per tant, tota la primera part de la seva producció literària es va haver de desenvolupar en les difícils circumstàncies del franquisme. Va poder, però, participar molt activament en l’embranzida cultural que es desenvolupà amb la recuperació de l’autogovern de la Generalitat de Catalunya, a partir del 1977, quan ella ja tenia 53 anys. I va poder perllongar la seva actuació i realitzar la seva obra de maduresa al llarg de gairebé trenta anys, pràcticament fins al final de la seva vida, el 2006, ja entrat el segle XXI, als vuitanta-dos anys. 

Tenim constància, gràcies a Anna M. Velaz, que ja el 1949 havia pogut publicar algun poema, en català, a Figueres, a Vida parroquial, cosa que despertà la crítica dels falangistes. Es donava la circumstància que Montserrat era la cunyada de l’alcalde d’aquells moments, el figuerenc Joan Bonaterra i Matas (1946-1953), casat amb la seva germana Mariona. Davant de la casa de l’alcalde, al carrer Magre, aquests sectors més intransigents feren una pintada que deia «La cuñada del alcalde escribe versos en catalán», com a mesura de pressió per tal que ell la pressionés perquè ella deixés de fer-ho. Afortunadament, ella no es va pas desdir del seu propòsit i emprengué una obra literària i d’activisme cultural que podem dir que finalment ha tingut el reconeixement que es mereixia.