Em resultaria molt fàcil buscar en un llibre una cita amb què començar aquesta tribuna. Si ho puc evitar, ho faré. La meva renúncia a utilitzar les paraules dels altres té una explicació molt senzilla, anar de la idea a la paraula i intentar que de les meves paraules neixin altres idees. Aquesta opinió, personal i intransferible, és un desig i una declaració apassionada als llibres, a la lectura i un reconeixement als editors, als escriptors, als llibreters i a les biblioteques, aquests temples de la cultura. També és un reconeixement a l’hàbit de trobar en les paraules llegides la meva formació personal.

Vaig llegir, fa uns quants anys, un assaig sobre l’aprenentatge i l’adquisició del coneixement. L’autor resumia tota una dissertació, llargament explicada en més de dos centenars de pàgines, amb una conclusió evident: s’hauria de llegir i escriure correctament al final del nostre període educatiu; qui sap comprendre i entendre allò que ha llegit podrà continuar la seva formació i sempre tindrà una finestra oberta a l’aprenentatge. 

L’escriptura ens ajuda a construir el nostre pensament, a posar-lo en ordre d’una manera estructurada i comprensible, aquest pensar escrit es diferencia del llenguatge oral en la necessitat, potser inconscient, de saber que qui llegeixi allò que està escrit ha d’entendre el missatge sense més ajuda que les paraules. No hi ha un interlocutor directe com passa en el llenguatge oral. Quan parlem, la nostra expressió no verbal ajuda a una comunicació enriquida amb el nostre gest, la nostra mirada, l’expressió del nostre rostre, així, la mirada de l’altre ens percep alhora que, nosaltres, discernim sobre el nostre interlocutor.

Ui, penso que no estic transmetent el meu sentiment apassionat al meu possible lector. Ho torno a provar.
El meu pare em va ensenyar a llegir sent jo molt petit. Quan vaig aprendre era un nen orfe d’escola i obligat a fer repòs. El metge que em visitava a casa em regalava sempre un còmic. Al principi només mirava les imatges i havia de recórrer als meus pares perquè em llegissin el text. Quan ells llegien no podien evitar algun riure davant les ocurrències de Zipi i Zape, de Mortadelo i Filemón, del botones Sacarino i els veïns de la 13 Rue del Percebe. Tot sol amb el còmic, em sentia frustrat. Jo també volia riure amb les aventures dels personatges dibuixats.

Pacientment, el meu pare em va ensenyar a llegir i, maldestrament, em vaig iniciar en la més gran de les aventures que he viscut: viatge al fons del mar, a la lluna, al centre de la Terra amb Jules Verne, amb Emilio Salgari em vaig convertir en un corsari, amb Rudyard Kipling i amb tants d’altres vaig viure les aventures. De mica en mica, el meu ventall de lectures va anar canviant. Un bon dia vaig llegir el Bambi de Fèlix Salten, un llibre de la col·lecció Austral, l’argument del qual tenia elements comuns amb la versió de Disney, però, era, i és, molt més profund en el seu missatge. Gràcies a aquella lectura vaig comprendre que El Petit Príncep, Alícia al País de les Meravelles o el meravellós Memòries d’un nen camperol, de Xosé Neira Vilas, eren molt més que llibres per a nens.

Avui, s’escriu molt, hi ha grans editorials i editors independents i tota població com cal té una biblioteca pública. No sé si hi ha prou lectors per a tanta oferta en aquest món on els llibres són un material analògic davant l’auge exponencial de la digitalització de les nostres societats. Potser, ens hem de convertir en persones llibre, com va anticipar Ray Bradbury a Fahrenheit 451.

Entrar a una llibreria o a una biblioteca és una finestra oberta al coneixement. Tot llibre tancat és el guardià de l’aventura del saber.