Ben segur que tots tenim amics, coneguts o familiars que els han diagnosticat una malaltia crònica o, fins i tot, a nosaltres mateixos.

Malgrat els esforços de la indústria farmacèutica de mantenir-nos malalts tota la vida, per assegurar-se la clientela, malauradament, hi ha patologies que auguren un desenllaç fatídic.

Ens recomanen una vida sana, exercici, prevenció..., encara que ens fan respirar contaminants i ens obliguen a menjar aliments poc saludables, però el reconeixement i la prevenció són molt importants, ja que una malaltia agafada a temps, es pot tractar i evitar finals no desitjats. 

De fet, la gangrena i segons quins tipus de càncer o complicacions derivades de la diabetis, i d’altres,  se solucionen sacrificant una part del cos per tal de salvar la resta, és a dir, l’amputació.

Patir el sanchisme crònic amb les complicacions inherents del podemisme, secessionisme i terrorisme, no reconèixer-ho i no aplicar mesures adients, ens porta que la malaltia s’ha estès per tot el país i es fa difícil de guarir.

Guanyar més i treballar menys? Això es el somni de tothom, però si s’ha de pagar més i el rendiment és inferior, s’haurà de repercutir al preu del producte o servei..., si el mercat ho permet, tancar la paradeta o fotre fora a personal i que els mantingui «Papa Estado» totpoderós i omnipresent.

En remull hi ha una normativa que eliminarà que els contractes a persones disminuïdes tinguin la bonificació del 90% de la cotització de la seguretat social, i es perdrà un dels atractius d’aquest tipus de contractació, sense oblidar-nos del benestar que produeix a aquestes persones el fet de treballar, tenir una dedicació que els empleni el temps i la psique, així com un ajut econòmic a l’entorn familiar.

Però la píndola màgica serà de nou comprar vots mitjançant ajuts, pagues i paguetes, com ja estem acostumats amb altra gent que no vol treballar o han vingut a ser mantinguts.

Dana a Valencia, volcà de la Palma... Encara en pateixen les conseqüències, i vinga a enviar milions a mitja Àfrica i Sud-amèrica.

Lleis pactades i promulgades a mida dels delinqüents, familiars o socis,  per garantir la impunitat, més propi de països bananeros o de pel·lícules d’Ozores i Esteso.

Llei d’habitatge intervencionista i contrària al mercat que assolí de nou l’augment dels preus, la retirada d’oferta i que ningú vulgui invertir en totxana al controlar el preu.

Són les administracions i  no els propietaris qui ha de vetllar per tal de garantir l’accés a l’habitatge (si han cotitzat  millor) sense oblidar-nos que molts poden anar a demanar ajuts als seus respectius consolats o ambaixades, que ben segur que els atendran molt gustosament.

Res de nou si recordem els gairebé 5 milions de «Viviendas de Protección Oficial - VPO» que l’eternament ressuscitat va construir (malgrat la urticària que els provoca) sense construir res més que els seus xalets, palaus i les meretrius que els envolten. 

Lleis que atorguen més drets a l’okupa que al propietari, però els rebenta que una persona compri per llogar i treure’n un rendiment: preu de compra, 5% de comissió de la immobiliària, 10% d’impost de transmissions, gestoria, notari, registre, reformes (tot al 21% d’IVA), plusvàlua, llicència d’obres, assegurança i, com no, renda pel rendiment obtingut (mitjana del 20%).

Sembla que interessa més donar aixopluc als que venen a ser mantinguts pel corrupte sistema però hem de fer fora els que fins ara invertien al nostre país, sobretot a la costa. 

Tenim al nostre abast un bisturí en forma d’urna i haurem d’extirpar a temps el tumor abans de patir un necrosanchisme terminal.