Si hi ha una cosa que caracteritza Girona i també l’Alt Empordà, a banda de les seves platges espectaculars, els seus paisatges de postal i la seva rica gastronomia, és que sembla haver-se convertit en un paradís per als okupes. Sí, ho heu llegit bé: aquí no només cuidem els turistes, sinó que alguns també tenen una generositat especial amb aquells que decideixen, per la seva pròpia iniciativa, ocupar casa aliena.

Només cal veure la notícia que fa uns dies va saltar a tots els diaris i xarxes socials de les comarques de Girona —i d’aquí a les televisions i a tots els mitjans de comunicació de l’Estat— d’una família desallotjada de la seva pròpia casa malgrat tenir en el seu poder les escriptures. Havien comprat la casa per reformar-la i anar-hi a viure, però la lentitud de l’Ajuntament per autoritzar la llicència d’obra va ser aprofitada per uns okupes, que s’han acabat quedant al domicili justificant que allò era casa seva. No els han calgut escriputres, n’han tingut prou d’aportar uns vídeos gravats amb el mòbil per demostrar que allà hi fan vida, encara que sense llum, aigua ni gas.

I la ciutadania es pregunta amb raó: Qui protegeix els propietaris? Qui defensa la gent que ha treballat tota la vida per tenir un habitatge? Quina classe de lleis beneficien els usurpadors? Quina mena de pacte social és aquest on el propietari ha de marxar de casa seva perquè s’hi instal·li algú que ni pagarà ni tindrà cap obligació? I no pot ser que l’administració deixi la resolució d’aquesta situació a qui es pugui pagar algun advocat caríssim. El propietari pagant factures, hipoteca i advocat mentre l’okupa gaudeix de calefacció, wifi i potser fins i tot d’algun sopar amb vistes al Montgrí, al castell de Sant Ferran, a la badia de Roses o fins i tot amb amarratge als canals d’Empuriabrava.

A l’Alt Empordà, l’okupació ha arribat a nivells d’autèntica comèdia negra. Figueres, Roses, Castelló d’Empúries, Vilafant… Sembla que, més que municipis, són zones VIP per a l’okupació. Ens han convertit en un referent: vens, trobes un habitatge buit (o no tan buit) i ja tens lloc on viure sense hipoteca, ni lloguer ni preocupacions legals.

Per descomptat, això no és només culpa dels okupes, perquè si la llei els facilita la feina, qui som nosaltres, pobres mortals, per culpar-los de gaudir de les vacances eternes a costa dels altres? El problema és que aquesta tolerància extrema (quan no defensa aferrissada) que apliquen des de fa temps alguns dirigents polítics fa que els veïns visquin amb por, els propietaris es desesperin i el turisme se’n vagi a comarques més «segures».

La solució, però, sembla tan senzilla com impossible: canviar les lleis. Potser si els okupes sabessin que en 24 hores poden acabar fora de l’habitatge que han ocupat, i amb problemes amb la justícia, les coses canviarien. Però, mentrestant, des del nostre estimat Govern sembla que és més important «protegir els drets d’aquests nous residents» que no pas els dels propietaris. I escric això perquè des del Partit Popular es va presentar una llei, que va ser aprovada pel Senat el febrer del 2024, i que permet la desokupació en 24 hores, però la normativa, que ja es podria estar aplicant, resulta que està dormint el somni dels justos al Congrés dels Diputats perquè el PSOE no vol tramitar-la.

I mentrestant aquí, en aquest parc temàtic de l’okupació, l’únic dret que sembla importar és el de saltar-se les normes. Aquells que creiem en el respecte a la propietat privada i en la convivència només ens queda una cosa: mirar-nos-ho amb ironia. Al cap i a la fi, si no podem tenir justícia, almenys que tinguem humor. Això sí, un consell: tanqueu bé les portes… i les finestres. Qui sap si demà, quan torneu de treballar o de vacances trobareu algú fent la migdiada al vostre sofà. 

I a sobre, amb tota la llei a favor seu. Escandalós!