«Un no pot escriure quan els records l’abandonen»
Philip Roth

Cada nit, el meu pare s’asseia davant del televisor a veure «les notícies». Un d’aquells dies, encara que jo era un nen, vaig veure amb ell un reportatge sobre la guerra del Vietnam. El reporter era Miguel de la Quadra-Salcedo: al mig de la selva, el periodista entrevistava un grup de soldats nord-americans, amb un esperit guerrer potenciat pels estupefaents. Recordo que vaig dir al meu pare que volia ser periodista i vaig abandonar el meu somni d’emular Gárate i jugar al meu Atlètic de Madrid.

A la meva adolescència va passar el cop d’estat a Xile. Jo escoltava Víctor Jara, Violeta Parra, Quilapayún i tots els cantautors iberoamericans. Ells, juntament amb Paco Ibáñez, Joan Manuel Serrat, Víctor Manuel i Lluís Llach van ser els que em van ajudar a conèixer els poetes prohibits en el franquisme i a escoltar cançons que parlaven de nosaltres, la gent del poble. Gràcies a Serrat i Ibáñez, sobretot, vaig començar a comprar llibres de Miguel Hernández, Antonio Machado, León Felipe. He d’afegir que aquests poetes els vaig poder llegir gràcies a les edicions que dels seus versos van fer editorials com l’argentina Losada o la mexicana Finisterre. Algunes editorials les havien fundat escriptors i intel·lectuals espanyols exiliats després de la Guerra Civil.

He tret del bagul aquests records no abandonats per explicar-me a mi mateix aquelles coses que van contribuir a la meva formació no acadèmica. Per concloure aquest recorregut per la memòria, vull afegir un homenatge als meus amics de llavors i a la lluita per la dignitat del nostre barri. Un altre incís: el meu fill petit va fer 17 anys el mes de novembre passat, i aquell dia li vaig dir que els meus 17 van ser un any extraordinari. Li vaig posar una cançó de Violeta Parra, cantada per Serrat a l’Estadi Nacional de Santiago de Xile, el mateix lloc on els militars xilens van matar Víctor Jara i van torturar i assassinar milers dels seus compatriotes. Aquell dia del 1990, el cantautor va dir al públic: «El meu agraïment a tots vostès, una abraçada per als que hi són i un record inesborrable per als que no hi són, per als que tornarem a veure per l’exili, per als que encara romanen tancats a les presons, els presos polítics de la dictadura».

Ara que el fantasma del feixisme recorre el món; ara que els Elon Musk del món construeixen mentides per fer-les passar com a veritats; ara que Trump governarà els Estats Units amb una ideologia totalitària; ara que les dretes extremes i l’extrema dreta a Europa guanyen eleccions i se sumen a la fabricació de mentides; ara que els pobres han deixat de ser persones i els ciutadans ens hem convertit en individus; ara que hi ha proclames contra els emigrants, els homosexuals i molts altres, ara, totes aquestes maneres de fer em recorden allò que el nazisme, el franquisme, el feixisme i els totalitarismes van imposar i fer. Per tot això, m’exigeixo recordar el temps en què els pobles lluitaven per la dignitat de les persones i per ser una ciutadania lliure i conscient dels seus drets i deures.

Vaig llegir Altres vides per viure de Theodor Kallifatides. A aquest llibre li dec el títol d’aquesta tribuna i, sobretot, les meves ànsies de recuperar els meus records d’adolescència per saber el que soc i no oblidar-me’n.

Una darrera recomanació: si poden, vagin a veure la pel·lícula El 47 i vegin les sèries Las abogadas i Asalto al  Banco Central. Són bones ficcions que ajuden a recordar el que va ser aquella Espanya que reivindiquen alguns nostàlgics de la dictadura franquista.
He escrit allò que volia dir i no he volgut guardar silenci.