«Si al principi la idea no és absurda, aleshores no hi ha esperança per a ella»
Albert Einstein

Fa anys que vaig deixar de ser optimista, però mai no he perdut l’esperança que tot canviï. Sé que el vocable optimisme és sinònim d’esperança, però penso com Václav Havel: «L’esperança no és el mateix que l’optimisme. No és la convicció que alguna cosa sortirà bé, sinó la certesa que alguna cosa té sentit, independentment de com resulti».

Els vaticinis per a l’any 2025 no són gaire favorables; potser, per això, confio que la realitat que ens oferirà l’any nou sigui tot el contrari dels mals auguris. La meva esperança pot semblar una mica absurda, però, agafant-me amb força a les paraules del pare de la teoria de la relativitat, crec que el proper any serà pròsper i obrirà un camí d’harmonia per al nostre planeta.

Tinc la necessitat d’argumentar la meva confiança.

Al final de la dècada dels anys seixanta del segle passat, els moviments civils van donar origen a una sèrie de canvis que van generar  idees constructores d’una visió de la vida futura digna per a tots els éssers humans. A Martin Luther King, en  el seu somni, el va secundar l’oposició contra la guerra del Vietnam i l’eslògan «Fes l’amor i no la guerra». No va quedar aquí, els estudiants van originar moviments de protesta als Estats Units, i a Europa va ser el Maig francès i la Primavera de Praga. Aquells dies, els estudiants i els obrers de París es manifestaven i clamaven: «Siguem realistes: demanem l’impossible!», o «Som massa joves per esperar». Hi ha moltes més frases, totes esperançadores. La Primavera de Praga va ser aixafada pels tancs del Pacte de Varsòvia, però el seu germen va ser el principi de l’esfondrament del bloc soviètic. 1968 va cultivar l’esperança.

Ha passat gairebé mig segle i el panorama actual és de desassossec: el capitalisme especulatiu promou una societat de consum desaforat, un excés de productivitat nociva per al planeta i un canvi climàtic, encara que hi ha qui ho nega. Aquesta realitat angoixant necessita un punt d’inflexió, un somni que ens ajudi a reorientar un progrés mal enfocat i ajudi a evitar la destrucció d’espècies, la contaminació dels mars, la contaminació de l’aire que respirem.

L'ésser humà pot ser malvat, i també solidari i altruista; el que no hauríem de ser és estúpids. L’estupidesa humana sembla que no té límit. Ningú no es lliura d’uns grams d’aquesta estupidesa, és igual l’estatus social. La maldat és més rara. Els malvats manipulen els estúpids per cometre els seus abusos. El malvat hi guanya. L’estúpid no.

Els tirans, els genocides, sens dubte, són persones malvades. Els que torturen i assassinen en nom dels malvats i els genocides són estúpids. És clar que entre els que acaten les ordres hi ha assassins i éssers sense cap pietat que s’embolcallen en l’obediència a qui mana per excusar el seu comportament inhumà, però crec sincerament que la majoria d’aquests executors són simplement estúpids.

Si ens deixem portar i no actuem, si convençuts que la productivitat sense fre és el més convenient, si neguem els símptomes de la malaltia de la natura, no hi haurà raó per a la il·lusió.

Independentment del resultat dels mals auguris i els seus anuncis apocalíptics, tinc la necessitat i la creença d’un 2025 en què germinarà la llavor de l’esperança. Confio en ella quan veig persones, sobretot joves, solidaris, sigui anant a València a ajudar o sigui anant a l’església de Santa Anna de Barcelona a donar consol als desemparats i desnonats de la societat.

Paul Valery va escriure: «Un dia és una fulla de l’arbre de la teva vida». Pensem-hi.

Els desitjo unes bones festes i un esperançat 2025!