Ben segur que la teoria de l’evolució de Darwin, la paranoia dels hiperventilats de l’enganyifa global del canvi climàtic, els polítics de cafeteria, i fins i tot qualsevol cunyat, tindrien l’explicació de per què ens hem tornat tan irascibles.

Però aquesta sensibilitat a flor de pell és molt selectiva: ens molesten els plors d’un nadó al pis del costat, però no sentim els nostres jugant a pilota al rebedor... Ens molesta la xerinola dels apartaments turístics però no sentim com apallissen una veïna...

Si reflexionem una mica, ¿som bons veïns? ¿Estem acostumats a viure amb gent al costat, ja sigui en una comunitat o urbanització? ¿Respectem les hores de descans per no fer sorolls? 

A part de la manca de civisme d’algunes persones, ens trobem sovint amb costums i tradicions foranes o autòctones que són molt difícils de pair, com esquarterar vedells al terrat, arrossegar mobles a qualsevol hora del dia, deixar les sabates a l’escala, plantacions de flors exòtiques a trasters o jardins, estendre la roba a les baranes, antenes de TV a tort i dret, deixar que gats i gossos escampin lliurement per zones comunitàries, entre d’altres perles de convivència.

Aquests problemes de convivència i de sensibilitat selectiva tenen el seu reflex al món polític: fem assetjament pel carrer a l’adversari —ja que és part del joc democràtic— però si ens ho fan a nosaltres es feixisme. Defensem la llibertat de la dona i la seva integritat però deixem lliures els violadors. Assetgem i maltracten dones tot i enlairant pancartes el 8-M. Defensem que les dones arribin a alts càrrecs de responsabilitat pel seu propi mèrit i vàlua però ens n’anem al llit amb el cap o líder per tal de pujar esglaons i estatus. No podem dir «Bon Nadal» per què pot ofendre altres col·lectius però ens semblen normals els milers de casos aïllats de violència i delictes. Ens molesta una bandera constitucional però en defensem una d’imaginària. Podem estar tot el dia repetint injúries i mentides dels altres però neguem les evidències pròpies, fins i tot judicials. Oferim ajuts estratosfèrics als damnificats, però no afluixem la mosca. Patim fracàs escolar en idiomes i matemàtiques però ens dediquem a adoctrinar la mainada amb paradisos onírics. Celebrem l’aniversari de la mort d’un dirigent fa 50 anys, però oblidem els valencians i veïns de La Palma. Cridem perquè ha perdut el nostre equip però ajaguts al sofà permetem que ens enfonsin el país. Tenim tres milions d’aturats al país, però permetem i afavorim una invasió de mantinguts. Tenim mainada escolaritzada en barracons fastigosos i permetem ambaixades inútils luxoses per tot el planeta...

Malgrat tot, em sento ben orgullós... Vinc de pagar el meu impost de CO2 del meu cotxe, de pagar 10 cèntims per una bossa al súper, de pagar més cara una beguda sucrosa, de pagar per una donació, de pagar per un recipient de plàstic, sabent que aquestes petites aportacions de la meva butxaca són per millorar la pensió que mai cobraré, per minorar el suposat canvi climàtic i mantenir una piara d’inútils que volen en Falcons, flotes de cotxes oficials, exèrcits d’assessors semianalfabets, lupanars i càtedres fantasmes, pisos de luxe per a les seves fulanes i festes blanques sense que sigui Nadal. 

Ara ve Nadal, procurem per la nostra salut mental una treva política i, com no, per la salut física, una treva gastronòmica.

Bon Nadal i feliç 2025, malgrat els que manen!