Vivim en un moment en què la complexitat social i els reptes que afrontem, ja sigui a Figueres o qualsevol altra ciutat, ens obliguen a pensar i actuar col·lectivament. Això vol dir que hem d’aprendre a treballar amb la diversitat de perspectives i amb el reconeixement que no hi ha solucions perfectes, sinó propostes inacabades i millorables. Com diu l’investigador i científic del centre de ciències humanes i socials del CSIC Antonio Lafuente, la força d’aquestes solucions rau en la seva capacitat d’incorporar intel·ligències noves i mirades diverses. Però, per aconseguir-ho, cal una actitud activa, constructiva i compromesa.

Per desgràcia, hi ha perfils que s’han especialitzat en la queixa estèril. A les xarxes socials, als espais comunitaris o fins i tot en àmbits professionals, detectem persones que, lluny d’aportar, es dediquen a criticar de forma sistemàtica. La seva crítica, però, no construeix; és reactiva, tòxica i sovint basada en ressentiments personals o insatisfaccions profundes. Aquest tipus d’actitud no només no ajuda a resoldre els problemes que assenyalen, sinó que els perpetua, alimentant el desànim i la desconfiança col·lectiva.

Què podem fer davant d’aquest fenomen? Afrontar la crítica des de la convivència: en lloc de desqualificar o ignorar aquestes veus, podem intentar transformar el seu discurs. Com suggereix Lafuente, la clau és construir un «nosaltres» capaç d’incorporar la diferència. Però aquesta incorporació no és incondicional. Per formar part d’un procés col·lectiu, cal aportar, i això implica passar de la queixa a la proposta. I convertir les queixes en reptes: una crítica pot ser legítima si assenyala un problema real. Però la crítica només és útil si es complementa amb una proposta o una invitació a treballar conjuntament en solucions. Si no hi ha aquest pas, la crítica queda estancada en l’esfera del soroll. Diferenciar la crítica constructiva de la destructiva: no totes les crítiques són dolentes. De fet, un projecte que no accepta la crítica mai no es podrà millorar. La diferència clau rau en la intenció: una crítica constructiva busca sumar, mentre que la destructiva busca desacreditar. Reconèixer i denunciar els comportaments tòxics: no podem acceptar actituds basades en la burla, l’odi o la desqualificació personal. Aquest tipus de dinàmiques són corrosives per a qualsevol comunitat i han de ser confrontades amb fermesa, però també amb arguments. Fomentar espais de diàleg real: si volem evitar que les queixes es converteixin en un cercle viciós, cal crear espais on tothom pugui expressar-se, però amb unes regles clares on tothom té dret a parlar, però també l’obligació d’escoltar i aportar. Com diu Lafuente, la solució està entre nosaltres, però trobar-la exigeix activar la intel·ligència col·lectiva.

Transformar la queixa en propostes no és fàcil. Requereix temps, paciència i lideratges que sàpiguen mediar, escoltar i facilitar processos. Però, si volem un món més just, una Figueres més dinàmica i cohesionada, necessitem comprometre’ns amb la convivència, entendre la diferència com una força i apostar per la col·laboració en lloc de la confrontació. No es tracta d’apartar les veus crítiques, sinó d’invitar-les a aportar, perquè només des de la contribució col·lectiva podrem construir solucions compartides. Fa un mes parlava de les comunitats de pràctica i com aquestes s’articulen en el desenvolupament d’una proposta davant un repte, és a dir, construeixen prototips que donen resposta al repte d’una forma pràctica que s’allunya de la teoria i aporta possibles solucions, és a dir, un espai que aporta i prototipa.