Perquè ahir 25 de novembre (els que llegiu el setmanari en fresc, dimarts) era el Dia Internacional per l’Eradicació de la Violència vers les Dones. Avui també ho és, i demà ho serà, i l’altre, i l’altre. Un repte de la humanitat no és cosa d’un dia. És cosa de cada dia.  

La violència que pateixen les dones és una ferida tan profunda en la nostra societat que causa un dolor insuportable el sol fet de pensar que hi ha persones que viuen com a víctimes de violència física, de cops, de tortures o de mort.  Contra aquestes situacions extremes i terrorífiques, que són estadísticament poques en la percentual del conjunt de la població, cal una lluita aferrissada, implacable i amb recursos professionals, de què afortunadament a Catalunya disposem (Serveis d’Informació i Atenció a les Dones, unitats de medicina especialitzades, policia), proveïts per les institucions. Però és igualment necessària i imprescindible la consciència de tots i totes nosaltres, cada dia, ahir, avui i demà, que hem d’arrencar d’arrel i per sempre la quotidianitat amb què les dones vivim la por que ens amenaça, pel fet de ser dones. La violència sexual contra les dones és un terror ancestral que viu i fem viure entre nosaltres. El patim i alimentem les dones i els homes, les i els que ens considerem feministes i les que no se senten interpel·lades per aquesta ni cap altra reivindicació de les dones.

Quin pare o mare, germà, col·lega o amiga no ha demanat a una noia que torna sola a casa: «vés amb compte» o «envia un missatge quan arribis»? Quan en realitat els estem dient: «vigila que no t’agredeixin sexualment» o «vull saber que no t’han violat». Perquè això, als nois, no els ho demanem que ho facin. No patim per la manera com van vestits els nostres fills, i sí que patim si les nostres filles van vestides de determinada manera, perquè ens han incrustat a l’ADN que això pot ser perillós per a la seva integritat. I així anem transmetent la por, generació rere generació. Qui no ha viscut una d’aquestes situacions de por i terror ha sentit alguna persona que ho explicava. I si no, ja ho fan els mitjans de comunicació. 

Prova que l’amenaça latent i la por té encara sentit, i que la immensa majoria de les dones i els homes temem una immensa minoria d’homes abjectes que creuen violables —en qualsevol sentit de la paraula— els cossos de les nostres filles, les nostres mares, les nostres conegudes o desconegudes, els nostres. Cal encara molta feina, per conjurar aquesta por que homes i dones patim, que transmetem i que sabem que no és tolerable. I per això, si falta encara molt per eradicar aquest comportament de sobre la capa de la terra (i per al meu gust totes les persones que l’exerceixen) no pot esperar ni un dia més el compromís en no callar, en alçar la veu, en denunciar i acompanyar les víctimes, properes o desconegudes, de qualsevol forma de violència sexual. Ahir, avui i cada dia.