Numídia va tenir una intervenció molt rellevant en batalles clau com Cannas i Zama, fins a la conquesta definitiva per Roma de tots aquells territoris i la romanització que varen imposar. A la Segona Guerra Púnica, els massils, liderats per Gala, estaven aliats amb Cartago, i els massesils, amb Roma, liderats per Sífax. Però les aliances varen canviar l’any 206 aC en uns episodis d’alta tensió en els quals intervingueren les passions, el sexe, la vanitat i els egos, que van fer que s’invertissin les posicions: Massinissa, l’hereu de Gala, amb Roma i Publi Corneli Escipió, i Sífax amb Cartago i Anníbal. La derrota de Cartago i Anníbal a Zama fa que prevalguin els massils sobre els massesils, Massinissa sobre Sífax, que carregat de cadenes és dut a Roma per ser executat en el «triomf» que Corneli Escipió celebra pels carrers de la ciutat. Massinissa passa a ser el sobirà de tota Numídia, aliat de Roma i enemic de la Cartago vençuda i obligada a no declarar cap guerra sense el permís del Senat de Roma. Cartago estava lligada de peus i mans en virtut del tractat amb Roma que havia posat fi a la Segona Guerra Púnica. Cartago va complir aquest tractat escrupolosament i la seva economia es va recuperar tan ràpid que l’any 191 va proposar pagar a Roma la totalitat de l’indemnització de 200 talents de plata durant 50 anys a què estava obligada. Roma s’hi va negar; volia que els cartaginesos recordessin cada any la seva derrota i que no els vinguessin noves temptacions. Però el cert és que observar aquell nivell de recursos va preocupar Roma. Cartago seguia generant enormes riqueses inclús sense exèrcit. De fet, és possible que no tenir exèrcit permetés a Cartago dedicar el cost del seu manteniment a altres camps més productius. Numídia i Massinissa varen aprofitar aquesta situació de lligam de Cartago per robar-li terreny durant més de cinc dècades, amb l’objectiu final d’apoderar-se de la mateixa ciutat. Però Massinissa havia d’anar amb compte: Roma no permetria destruir Cartago per crear una nova potència, Numídia. Al voltant de l’any 155 aC Massinissa va atacar una zona molt propera a la ciutat de Cartago, i aquesta va demanar a Roma que intervingués i fes de mitjancera. L’any 153, Roma va enviar una comissió que, per desgràcia de Cartago, era presidida per Marc Porci Cató «Censor», ja d’edat avançada, octogenari però molt respectat a Roma i autor de tractats sobre agricultura. Quan Cató va arribar a Cartago, el que li va interessar no va ser la disputa entre Cartago i Numídia, sinó veure la prosperitat, les infraestructures, els ports, edificis, temples i la riquesa que traspuaven els habitants. I li va preocupar que els arsenals fossin plens d’armes i que la gent els mirava amb rancúnia. En tornar a Roma, va fer ús de la seva oratòria per fer veure als senadors que Cartago era encara un perill proper, amb recursos de tota mena i molts homes amb capacitat per fer la guerra. Per fer evident com de propera era aquella amenaça, es va obrir la capa i va treure una figa, fresca i apetitosa, i digué que aquell fruit arribava de Cartago, perquè Cartago estava a només tres dies de Roma en vaixell. Va acabar el discurs amb una frase: «La meva opinió és que Cartago ha de deixar d’existir», en molts llocs escrita en llatí com «Delenda est Cartago» (Cartago ha de ser destruïda). La Tercera Guerra Púnica i la destrucció definitiva de Cartago estava cantada. Numídia era gran, Massinissa l’havia dotat d’organització hel·lenística i mantenia relacions comercials amb Rodes, Delos i Atenes, intentant formar un estat unitari al nord d’Africa, però Roma ja controlava el seu aliat...