Ben segur que els nostàlgics de TV1 se’n recorden, de la mítica mini sèrie d’amor Cañas y barro, de la novel·la homònima de Vicente Blasco Ibáñez, que es va transmetre al voltant de 1978 , ambientada a la València rural de principis de segle xx, amb Alfredo Mayo (Tonet) i__ una de les muses de l’erotisme de la transició, Victoria Vera (Neleta) .

I és que de canyes i fang encara en tenim i en tindrem per un bon temps, entre la manca de neteja de les ribes dels rius, barrancs i rierols (per desídia, incompetència  i dedicar recursos a seus ostentoses supèrflues i salaris astronòmics), la destrucció d’embassaments (pel seu origen franquista), la manca d’execució de les obres previstes de contenció, la descoordinació entre governs autonòmics, estatals o locals, més preocupats a sortir a la foto (o fugir com d’altres coneguts...) i retreure’s les responsabilitats entre ells.

Sí, és ben cert que els fenòmens de la natura són inevitables, i sí que ho són les seves conseqüències i, com no, la inutilitat, desídia i la incompetència humana i el més important ara, per als quatre de torn, és amagar els morts, els desapareguts, minimitzar els danys i prometre i reprometre ajuts i subvencions, ben segur, insuficients o inexistents, mentre els ciutadans a peu de carrer es bolquen amb el poble valencià amb l’enviament de material, diners i presència in situ, malgrat els esforços d’evitar-ho per part d’alguna ONG ben reconeguda i untada i alguns polítics de baix nivell.

Malauradament, massa sovint, reitero el meu desig que els polítics electes siguin professionals en la matèria que els pertoca i cert control pre i postelectoral: als països civilitzats, el ministre de Sanitat és metge, el de Defensa és militar, el d’Economia/Hisenda, un economista, etc. etc. etc. Per accedir a qualsevol feina, et demanen coneixements, experiència, potser certificat psicotècnic i d’antecedents penals, sense cap antecedent de possibles addiccions a drogues, alcohol o  sexe... Però per ser polític a casa nostra, només cal estar afiliat, ser parent, amic o conegut, haver intercanviat fluids corporals, demostrar obediència cega, submissió al líder, tenir una carta de recomanació (si és del Begoña o dels barrufets, millor), ser al lloc adequat quan bufi la flauta o, fins i tot, demostrar certes habilitats sota i/o sobre el llençol com les meretrius del Xepas, Míster Addiccions i la resta de piara afí, els ambaixadors a la terra de la defensa feminista, dels drets de la dona i la personificació de la hipocresia i la perversió.

Aquesta manca de requisits obliguen a contractar un exèrcit d’assessors, la majoria més inútils que els titulars, i jo em pregunto: si el que fa la feina és un assessor ben pagat, ¿per què votem i paguem el sou al titular polític? 
Ara el maniquí coneix el sabor i color del fang; del fang que ell mateix i la seva cohort de llepaesfínters han repartit a tort i dret durant aquest anys de desgovern de 18 pujades d’impostos, de la marxa d’empreses del país, de permetre una invasió silenciosa, de l’índex més alt de delinqüència i corrupció política i empresarial, de dinamitar l’estat de benestar que tant ens ha costat, d’escanyar les classes socials més vulnerables..., és a dir, del comunisme pur i dur que enfonsa el país. 

Tant de bo els valencians i la resta de ciutadans no perdem la memòria i als  propers comicis passem comptes de tot aquest desgavell; la gestió del volcà a la Palma (encara esperen ajuts i hi ha gent dormint a barracons, no com els nouvinguts mantinguts salvadors de les nostres pensions,  tot pagat a hotels de 4 *), l’11-M, els 800 assassinats pels necessaris socis de govern, la gestió nefasta del covid (ara resulta que les vacunes eren voluntàries) i a sobre, traient pit a Europa i arreu del món de que bé que ho fem i som un exemple a imitar...

Surrealista.

Força València!