La normalització del català en tots els àmbits de la vida social fou una de les principals reivindicacions compartides pel conjunt de partits catalans democràtics que s’oposaren al franquisme. I per això dur endavant aquesta política normalitzadora fou una de les primeres iniciatives que emprengué la Generalitat de Catalunya restaurada el 1977 i presidida per Josep Tarradellas. Amb la instauració de governs autonòmics arreu dels territoris de parla catalana de l’Estat espanyol, s’obrí una gran expectativa perquè això fos una realitat palpable. 

Amb el govern Tarradellas, ja s’incorporà el català en el circuit escolar i posteriorment, amb la Generalitat estatutària presidida per Jordi Pujol a partir del 1980, s’inicià una política lingüística molt decidida en aquest sentit. Cal recordar que la responsable d’aleshores, Aina Moll, defensà el que ella anomenava «bilingüisme passiu», que consistia que els catalanoparlants parlessin la llengua pròpia davant d’un interlocutor que parla una altra llengua i que entén el català. De fet, és el mateix que avui es demana amb la campanya «Mantinc el català». La gran diferència entre una i altra situació és que, si bé als anys vuitanta era el mateix govern que aconsellava la ciutadania de prendre aquesta actitud, ara és la societat civil la que s’ha vist empesa a adoptar-la.

Des de fa uns anys, és com si el govern català hagués renunciat a la mateixa idea de normalitzar la llengua pròpia. I no tan sols això, sinó que sembla que no vulgui aplicar la mateixa llei que estableix la cooficialitat del català. Ara i aquí, segons la legislació actual, tan oficial és el català com el castellà i, per tant, tan necessari i obligatori és conèixer i dominar una llengua com l’altra. La tebior que en matèria lingüística mostra el govern de la Generalitat ha fet que la societat civil hagi hagut de reaccionar pel seu compte. A part de les entitats creades des de feia anys com Òmnium Cultural (instituïda ja durant el franquisme) o Plataforma per la Llengua (creada a partir del 1993), han aparegut noves iniciatives que han volgut incidir en aspectes no prou atesos o que senzillament havien estat abandonats. Entre les principals, cal assenyalar la ja esmentada «Mantinc el català» i també «No em canviïs de llengua», impulsada per Rosario Palomino (catalana d’origen peruà morta recentment). Aquestes velles i noves entitats, junt amb les que defensen el mateix en la resta de territoris de parla catalana, constitueixen una mena de resistència lingüística més necessària que mai per pressionar els governs i estimular el conjunt de la societat civil per tal de fer efectiva la reivindicació històrica de la plena normalització de la nostra llengua. Apunta’t a la resistència!