La paraula catarsi sempre ha tingut un protagonisme a la literatura, a la filosofia, a la filologia i fins i tot a la biologia. Sigui com sigui, la interpretació del diccionari en les seves diferents accepcions s’acosta a la idea filosòfica que va exposar Aristòtil al seu llibre Política.

El nostre món convuls necessita una catarsi, és a dir, necessita purificar-se des del més íntim per alliberar-se i transformar-se. Necessitem purgar la política de certs hàbits, del seu teatre, de la seva crispació, i expulsar-ne els incompetents, els que creixen en el seu propi interès i no fan res pel bé comú.

El que ha passat a València desqualifica l’actuació del president de la comunitat i altres instàncies de l’Estat que no han sabut gestionar la magnitud d’una tragèdia que deixa en evidència tots aquests polítics que neguen el canvi climàtic i que, lluny d’escoltar i atendre tècnics i científics, continuen amb les seves proclames incendiàries.
Necessitem purgar i purificar la política i, sobretot, delimitar els problemes. Si un problema és tècnic, s’ha de solucionar i abordar amb les persones preparades per fer-ho. Del que va passar a València, per exemple, si s’hagués preguntat a geòlegs i enginyers on es podia edificar o construir una carretera, probablement s’hauria fet diferent. Si s’escoltessin els equips d’emergència que actuen en qualsevol sinistre, probablement la manera d’enfrontar la solució del problema seria l’adequada.

Què han de fer els polítics en aquests casos?

El primer, sens dubte, és deixar-se assessorar pels que en saben. La política ha de facilitar recursos i coordinar els diferents equips d’emergència. El que els polítics no han de fer és imposar un criteri dictat pel seu interès partidista o personal; aquesta manera de procedir dificulta la feina i és immoral.

L’horror vist a una pantalla no té tots els components de la tragèdia. Els periodistes descriuen el que veuen i el que les víctimes els expliquen, però no parlen de l’olor pestilent de l’aigua estancada, de la merda arrossegada, de la putrefacció de la mort. Els nostres ulls contemplen a través de les pantalles el dolor, i ens commou la seva visió, que ens apropa als que el pateixen. Nosaltres podem comprendre els qui viuen la catàstrofe, però són les víctimes els que la pateixen. La nostra empatia ajuda, però què podem dir als qui han perdut totes les seves pertinences: la casa i els seus records, el pare, la mare, el fill mort, el proïsme desaparegut? Aquest dolor profund s’ha d’alliberar per transformar una experiència vital tan traumàtica.

La solidaritat de tot el país, de persones anònimes que volen ajudar, és un exemple d’humanitat; ens ajuda a aflorar el millor de les nostres consciències; el sentiment solidari ens fa entendre el que diàriament oblidem: som éssers gregaris, ens necessitem els uns als altres. No m’enganyo, sé que també podem ser depredadors, éssers sense escrúpols que no dubtem a aprofitar-nos del caos i ens convertim en éssers menyspreables. Junts podem reconstruir les ferides profundes de la dana, i també podem mostrar els nostres pitjors instints.

En moments com els viscuts a València, les víctimes necessiten ajuda immediata i comprensió, i sentir que de veritat les autoritats polítiques els estan donant suport i ajudant en tot el necessari. Un cop passats tants dies, la catàstrofe ocasionada per la dana no dona treva. L’esfondrament anímic dels afectats necessita una solució tan ràpida com sigui possible, però, sobretot, les víctimes necessiten sentir-se emparades per les seves institucions.
Necessitem una catarsi per expulsar els organismes nocius de la política i d’altres llocs. Necessitem recordar.