El regne de Numídia va ser contemporani de Cartago i Roma. El seu origen com a tal el podem establir al voltant de l’any 300 aC i finalitza amb la conquesta definitiva per part de Roma. Però en el territori que va ocupar Numídia ja hi vivien nadius berbers, libis, colons púnics i mestissos, tot i que era una regió molt apartada de la «civilització», amb poca població, sense grans assentaments. El territori que comprenia Numídia era molt superior al de Cartago, però molt menys poblat. Ocupant a l’oest de Cartago parts de l’actual Algèria, Líbia i Tunísia. El segle VI aC, amb la caiguda de Tir, conquerida pels assiris, Cartago es va convertir en una ciutat rellevant i influent a la zona, va establir colònies i factories que cobrien tot el litoral mediterrani i atlàntic i va introduir entre els habitants l’ús del ferro, la moneda, la vinya i l’olivera, el blat, salaons i salines, i un model d’arada de reixa triangular molt més eficaç que l’utilitzat fins llavors, un model berber difícil i poc eficaç. Tota aquesta activitat va suposar una revolució per al territori de Numídia, i va incrementar el seu desenvolupament econòmic i cultural. Fins i tot, el púnic, la llengua de Cartago, esdevindria la llengua oficial de Numídia, que seria utilitzada i mantinguda segles més tard de la conquesta romana. L’origen mític de Cartago el trobem amb l’arribada d’Eneas, príncep de Troia, que fugia de la destrucció de la seva ciutat per fundar-ne una de nova. Al territori de la futura Cartago fou acollit per la reina Dido, que s’enamorà d’ell. Però Eneas fugí amb destinació a Itàlia, on fundà la ciutat de Roma, i Dido se sucicidà, per l’insuportable dolor de la pèrdua. Però veiem que ens diu la llegenda que Dido havia fundat Cartago, fugint també des de Tir (Fenícia), on el seu germà Pigmalió havia assassinat el seu marit i amenaçava d’assassinar-la  també a ella. A l’expedició, Dido hi va afegir vuitanta dones joves, per casar-les amb els seus seguidors, i així fundar una nova colònia. Arribats a la costa de Tunis, en una badia junt a la qual hi havia una petita elevació, desembarcaren, però el rei local, Hiarbas, els volia impedir que es quedessin. Dido el va convèncer que els vengués un tros de territori que fos el que abastés una pell de bou estesa a terra, per poder descansar. Un cop va rebre l’autorització, va fer tallar la pell en tires molt fines i les va posar tancant tota la superfície que podia abastar, per obtenir espai suficient per fundar la ciutat. Ja des de l’inici, Cartago no fou una colònia aïllada del seu entorn, sinó una cultura mestissa en què els pobladors que hi havia a la zona hi deixaven empremta: atrets per l’esperança de guanys, els habitants propers acudiren en massa per vendre els seus productes als nouvinguts, establint-se junt a ells, de manera que el seu elevat nombre donava al turó l’aspecte d’una ciutat. El gran desenvolupament de Cartago es va deure precisament al mestissatge que es va donar des de la fundació de la ciutat. Ciutat i territori es varen retroalimentar per un bé comú, com a reflex del caràcter obert dels ciutadans, que assumien que la seva riquesa depenia d’aquell mestissatge. El terme númides fou esmentat per primer cop per l’historiador grec Polibi, fincat a Roma, referint-se als pobles de l’entorn de Cartago i vassalls d’ella. Els númides es dividien en tres grans grups tribals: els massils, a l’orient del territori; els massesils a l’occident; i els maures, a l’extrem occidental. Veurem que al llarg de la història varen tenir enfrontaments importants entre ells, per qüestió d’aliances i per la successió al capdavant del regne.