«Encastillados en su centro, consolidan las fronteras como límite de sus dominios, alzando murallas y cerrando puertas. Si alguna vez se traspasan es abatiéndolas, para llevarlas más allá y reducir implacablemente “lo otro” a “lo mío”. Destruyendo para conservar».

El text amb què inicio aquesta tribuna és una part del discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de la Llengua de José Luis Sampedro. En un altre paràgraf, l’escriptor enumera les eines que utilitza l’autoritat per imposar allò que el poder qualifica d’ordre natural.

La meva intenció és dissertar sobre la responsabilitat que té aquest Ordre Natural en l’apatia moral, en la utilització de la banalitat per imposar un extermini metòdic que ens vacuna contra les barbàries, que diàriament consumim a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, per no citar els exemples menys evidents.

Si busquem sinònims de banal, el diccionari ens remetrà a paraules com irrellevant, insubstancial, insignificant, trivial o comú, entre d’altres, i no és potser que amb tertúlies insignificants ens inculquen el nostre estat d’opinió; no és potser, que amb programes trivials ens entretenen i de manera subliminar formen i eduquen els nostres estats d’ànim; no és potser que ens indueixen amb anuncis insubstancials a convertir-nos en individualistes quan ens conviden a la república independent de casa nostra; no és potser, que s’omplen hores de televisió, programes de ràdio i pàgines de premsa escrita amb opinions irrellevants (probablement com aquesta que escric); no és potser que  s’emeten falsedats a les xarxes socials diàriament?

Si el que és comú és allò de tots, per imposar els límits, traçar les fronteres i convertir allò de tots en propietat d’una minoria, resulta eficaç utilitzar la banalitat fins a convertir-la en una presència constant i quotidiana. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials són eines útils; a través d’elles, tertulians exegetes construeixen una realitat que fa callar dubtes, aclareix vacil·lacions i desqualifica «l’altre» mentre exalcen l’Ordre Natural, és a dir, «allò meu» que sempre ha estat d’uns quants. El que és meu és una tendència assentada i dominant, n’hi ha prou amb una dada de Global Wealth Report: hi ha 58 milions de persones amb un patrimoni superior al milió de dòlars, que representen l’1,5% de la població del planeta. La riquesa neta mundial va pujar un 4,7% el 2024 (uns 86.800 milions de dòlars). La població mundial supera els 8.000 milions i «amb l’aplicació d’un impost a la riquesa de fins al 5% als multimilionaris i milmilionaris es podrien recaptar uns 1,7 bilions de dòlars anualment, cosa que permetria que 2.000 milions de persones sortissin de la pobresa» (Oxfam, 2023).

Les banalitats tenen una història llarga, eren part del sistema feudal francès: quan el senyor feudal tenia l’obligació de mantenir i posar a disposició de tots els habitants del senyoriu unes instal·lacions tècniques anomenades «banalitats». Avui, l’Ordre Natural creat pel poder presenta aquestes tècniques evolucionades amb mitjans més eficaços, tant que les seves imposicions ja no es limiten a un feu, són globals i tan cruels com les utilitzades antany, ara es reprimeix el dissident, es creen policies patriòtiques, es converteix la mentida en notícia, se li perdonen els excessos a l’emèrit i ell es riu del seu propi poble. Malauradament, la història està escrita amb les vides gens exemplars d’aquells poderosos que imposen l’Ordre Natural i mantenen les prebendes i els abusos. L’eina de la banalitat ens paralitza i ens deixa impassibles davant les imatges de l’horror. L’Ordre Natural manté guerres i genocidis mentre s’enriqueixen.