Tot enllaçant amb l’article anterior, com deia ja al segle XIII el rei Alfons X, el Savi (jo  em permeto afegir el Demòcrata per haver sabut agermanar tres cultures), parlant de la responsabilitat d’impartir sempre classe i defugir l’absentisme, el mestre no pot faltar a classe «fuera de si (excepto que) alguno de ellos mandare a otro leer alguna vez por hacerle honra», que, actualitzat, vol dir  que un docent pot oferir la classe a un col·lega d’un centre aliè i ambdós se’n veuen honorats.  

Quant a l’alumnat, també intentar motivar-lo des del primer dia de classe no impartint coneixements aïllats sinó interrelacionats, interdisciplinaris, cercant la globalitat i la interconnexió, prèvia coordinació curosa i acurada amb els  departaments didàctics, i presentant les matèries amb lligams entre si, tot fomentat la creativitat i desenvolupant l’esperit crític i la capacitat de pensar, crear, reflexionar, relacionar associar... També donar-los protagonisme organitzant actes, exposicions orals, taules rodones, al marge de la classe rutinària quotidiana. Oferir: concursos literaris (fins i tot compartits amb altres centres propers o de la mateixa localitat), cercar i connectar la realitat a través dels mitjans de comunicació, aparcar els llibres de text o l’ordinador, cercar notícies relacionades amb la matèria impartida. Em plau, per exemple, esmentar un concurs que reeixí per la qualitat dels treballs i la quantitat de concursants. Hi entraven en joc el departaments de les diferents llengües (Català, Castellà, Idiomes Moderns, Llengües Clàssiques t, el de Dibuix o Plàstica i fins i tot el de Geografia i Història). Es tractava d’oferir textos en algunes de les llengües esmentades i que els alumnes interpretessin per via d’expressió plàstica, en forma de dibuix, el text proposat. Se’m va ocórrer batejar-lo amb el nom de CONLLEVIS: CON, en català, figura geomètrica, i en castellà, preposició; LL, llengua i literatura; EVIS, expressió visual; VIS, en llatí, ‘força, empenta’, i LLEVIS, imperatiu del verb català llevar: «aixeca’t».

Una altra possibilitat pot ser un campionat interescolar d’una modalitat esportiva, actuacions musicals, d’oratòria, un concurs de verbs, elaboració d’una revista políglota, analitzar el significat dels mots per via etimològica (etcètera,  eufòria, hàbitat, Eugeni, Eulàlia..., diferenciar entre els sufixos –osis i -itis...), que poden justificar la presència d’arrels clàssiques; cercar paraules del llenguatge matemàtic amb les cinc vocals (hipotenusa, equació). Tot amb la intenció de fer-los pensar, discórrer. 

Per altra banda, una implicació de les famílies a través de les AFA o trobades periòdiques ja marcades a priori en el calendari i en les respectives agendes.

El problema ve de molt lluny perquè, recuperant retalls de premsa, al tombant de segle ja apareixien  articles com els següents: «No desterreu l’humanisme», J.  M. Puigjaner, Avui, 8-XII-1995; «¿A qué se debe que los universitarios sigan cometiendo faltas de ortografía?», Encuesta La Vanguardia, 19-VII-1997; «Futuros iletrados», La Vanguardia, 1-V-2000. I sobretot també informes negatius de PISA que han surat de nou, ja iniciats fa temps.

Ben segur, he presentat un panorama arcàdic, utòpic però factible. S’inicia un nou curs, als despatxos burocràtics i sobretot a unes aules plenes d’il·lusió i responsabilitat. Faig una crida pedagògica, docent, educativa, formativa, fosa amb el desig sincer, perquè, tant de bo, suposi tot un punt d’inflexió, un passar pàgina, i perquè totes les parts implicades valorin ser protagonistes d’un tasca encoratjadora que marqui un present i un futur molt més engrescadors, i fruitosos.