A primers d’aquest mes de setembre va néixer a Portbou una tortuga babaua (Caretta caretta), un fet extraordinari que mai havia passat, ni a Portbou ni enlloc de la Costa Brava Nord. Fa anys que aquests naixements extraordinaris de tortugues marines han deixat de ser-ho a la costa sud de Catalunya, o per exemple a l’altra banda del Mediterrani, a l’illa italiana d’Elba, on fa alguns anys que monitoritzen les postes d’ous de les tortugues per poder garantir la tornada de les cries al mar, on si tenen sort, sobreviuran els penosos primers anys plagats de perills animals, i més endavant també els perills humans. I si tenen molta sort, ens podran sobreviure a tots nosaltres, que és ben sabut de la longevitat de les tortugues, un animal relíquia i penyora de la fauna prehistòrica. (Deixeu-m’ho dir, el meu animal preferit perquè en una de les seves variants terrestres, la Testudo hermanni, presenta un endemisme a l’Albera que em van fer conèixer i estimar l’esforçada i fantàstica colla del Centre de Reproducció de Tortugues de l’Albera, que podeu anar a visita a l’ermita de la Mare de Déu del Camp a Garriguella, abans que vingui el fred i s’amaguin. Aquesta és una altra història de la qual un dia us en parlaré).

L’exotisme i la poesia de la petita tortuga que durant setmanes està amagada dins l’ou sota les pedres de la platja gran de Portbou —per tant, que ha conviscut amb nosaltres les llargues nits de festes de l’estiu— i sobreviu per anar tota sola cap a mar no deixa de ser una notícia terrible. Com ho és l’aparició de les belles, hipnòtiques i perilloses meduses, com ho ha estat la fatal sequera que hem patit i continuem patint, que ha assecat camp i pous, que ens sentencia a mort els fruiters i les collites. Com ho són les riuades d’aquest mateix mes que s’enduen per davant la terra assedegada, i tot allò que troben per davant. El clima ens està donant signes inequívocs: els senyals que està canviant per l’acció humana, i generant ja, ara, aquest mes i cada dia, esdeveniments mai vistos fins als nostres dies. I això seguirà, i no per a bé com la terra ens demostra, multiplicant les sequeres, les fams i els desplaçaments de les persones que arriben a les costes d’Europa en cerca d’una vida que el planeta ja els nega a una Àfrica morta de set i gana.
Les petites tortugues seguiran buscant al nord les aigües temperades, i és ben possible que aconsegueixin sobreviure com a espècie, com ho fan des de fa milions d’anys. Però nosaltres què farem si no tenim la capacitat de dir prou a aquesta societat depredadora del territori i dels recursos naturals, que té a les seves mans intentar revertir l’autodestucció del planeta i es resisteix a fer-ho? Fins quan prevaldrà l’avidesa de poder i diners per damunt de l’opció d’un futur segur per a tot el planeta? Ara ja és tard, i aquí, en la mesura del que puguem, és hora de llegir els signes dels temps. I actuar.