Vet ací que una vegada a la ciutat murciana de Lorca, en temps absents de poesia, quan manava el vell corb militar, hi havia un ésser estrafolari, androgin, meitat home meitat dona, d’estatura alta, cintura de vespa i cabells negres com el carbó, mig cec i venedor de cupons de professió. Transvestit convicte per afició i militància, solia cobrir amb fines peces femenines les parts més íntimes del seu cos renegrit per l’incessant deambular peripatètic pels carrers. Esclau i senyor dels seus cupons, que venia per tota la ciutat publicitant-los amb crits aguts capaços de fracturar vidres prims, sobretot en aquells instants en què s’apropava el moment culminant del sorteig i calia rematar les últimes existències d’iguals.

Personal i dominador, ven de forma discriminada els números que vol, a qui vol. Només a escassos privilegiats els està permès escollir la sort. La resta dels mortals ha d’acceptar de bon grat aquell cupó que resta fixat a una cartolina que subjecta amb la mà lliure.

A la fonda on m’allotjava un desconegut, entre copa i copa de Fino Laina acompanyada d’uns cacauets espartans amb funda, em va explicar que la que ens servia havia tingut somnis d’atzar i en les profunditats de la fase REM, va entreveure el número de la mort: els tres zeros. L’endemà, en servir-li l’esmorzar, havia compartit la seva narcosi nocturna amb ell. Aquella mateix tarda, el destí  va voler que es creués amb el mig-cec Suaress, a qui, infidel a la confidència rebuda, va abordar sense embuts:

—Portes la morta, company?

—La porto, però no per a tu, bonic de cara, que només els meus clients fidels trien número a casa meva.

Davant la impossibilitat del tracte, va rebutjar el cupó anònim que pretenia endinsar-li l’invident i es va retirar sense maleir la seva sort, ja que dubtós de si la compra frustrada, representava una pèrdua o un estalvi, va triar creure l’últim i va quedar ignorant i feliç com la majoria dels mortals.
Però el destí a cops és cruel i la fortuna, capritxosa. L’humor li va canviar en baixar a esmorzar l’endemà quan la noia de la fonda, a qui l’invident arbitrari va concedir la mercè d’un enfilall d’iguals amb la morta, li va explicar entre rialles i alegries que el somni s’havia complert.

Potser per venjar-se, el meu amic em va explicar que el cec Suaress havia acabat al calabós de la caserna de la Guàrdia Civil per la seva immoderada afició a la roba interior femenina. Deliri fetitxista que  li va enverinar el cervell portant-lo per camins cleptòmans, fronterers amb la legalitat. Tothom coneixia els furts de calces i sostens dels estenedors particulars. Els més tolerants els ocultaven sota un mantell de silenci, desviant les indagacions dels servidors de la llei, per camins transversals on es perdessin pistes o conduïssin a malfactors multireincidents a qui penjar tota mena de llufes. 

Aquesta afició, o per millor dir, passió o vici del cec, que cervells de mires estretes consideraven malsana i greument atemptatòria a la moral imperant, esdevenia especialment escandalosa en les cerimònies de Setmana Santa, quan Suaress, sota la túnica morada i els capirots, s’engalanava com una núvia i íntimament guarnit de sedes i blondes participava devotament a les processons, flanquejant verges doloroses de cruel realisme barroc traslladades pels braços musculosos dels costalers, que es balancejaven al compàs dels sons marcials de la banda de la legió, vinguda expressament de Sidi Ifni, 

Aquell any,  possiblement a causa de la maror que hi havia a l’estret durant la travessia, la famosa cabra de la legió anava una mica fluixa de ventre. Aquesta circumstància va precipitar el mal fi del nostre venedor de cupons. En un revolt del camí mal calculat va relliscar en una de les tifes de l’animalet i, en caure, va quedar cames enlaire ensenyant les calces brodades de la dona del sergent, misteriosament furtades dels estenedors de la caserna el dia abans. D’un cop d’ull el marit les reconegué i agafant Suaress pel coll, d’una plantofada engegà el capirot del natzarè a pastar fang i el nostre amic, esposat al cuartelillo..

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, que el conte s’ha acabat.