Disculpeu, avui parlo de mi. Mireu el peu de signatura sota el meu nom, que no el tornareu a veure així. La setmana entrant, com a conseqüència lògica del canvi de govern, cesso com a alt càrrec de la Generalitat de Catalunya després de sis anys en exercici com a directora general d’Igualtat al Departament de Treball, Afers Socials i Famílies i tres com a secretària d’Igualtats al Departament d’Igualtat i Feminismes. Treballar per al teu país és sempre un motiu de satisfacció: la gent que treballa la terra, les persones que tiren endavant negocis i creen ocupació, qui va millorant en la vida professional com a persona empleada d’altri..., i fer-ho com a membre del Govern havent aconseguit el partit al qual et vincules el màxim suport de la ciutadania és un honor. 

Perquè el servei públic és la malla que aguanta tota la nostra societat: un sistema educatiu que fa possible creure en l’ascensor social i la igualtat d’oportunitats, un sistema de salut universal que garanteix el creixement i l’envelliment de les persones amb dignitat, i la promoció i posada en funcionament de normes i serveis que garanteixin els drets de totes les persones, sigui quin sigui el seu nivell econòmic, origen, gènere o identitat són els pilars d’un país que pot continuar enfortint-se i avançant cap al seu futur. No només en termes econòmics, també en termes de llibertats individuals i col·lectives. Totes les persones que treballen al servei públic són privilegiades i responsables teixidores d’aquesta malla que ens acompanya en el manteniment i creixement d’un país on valgui la pena viure, i ens preserva de les explotacions, de l’exclusió, dels conflictes socials provocats per l’autoritarisme dels més poderosos o dels més intolerants. Les persones que hem treballat en llocs de responsabilitat i comandament hem estat senzillament persones privilegiades que hem intentat —amb èxits i fracassos, amb aprovacions i reprovacions— portar el país a millors condicions de vida. També, amb un evident fracàs, a l’anhelada independència que el 2017 no vàrem assolir i per la qual hem de continuar lluitant, des d’allà on decideixi cadascun de nosaltres, fins a l’any que digué el savi Deulofeu o fins quan sigui. Fer-ho ha estat un honor, perquè no hi ha res de tan honorable com servir la comunitat i el país que t’ha vist créixer o t’ha acollit. El que t’ha donat la llengua, la cultura, l’oportunitat d’avançar professionalment i d’exercir una responsabilitat pública. GRÀCIES. Ara toca continuar treballant i avançant, des de cada trinxera, des de cada pancarta, des de cada taula de treball. 

*Vaig escriure un article, el 2011, en similars circumstàncies i amb el mateix títol. Repeteixo l’expressió que al meu parer millor recull el sentiment.