M’havien de posar un Holter, una màquina que al llarg d’un dia normal registraria el meu ritme cardíac. No sé si relacionat amb la maquineta o derivat de la meva hipocondria, aquella nit vaig tenir un somni que encara recordo. 

No sé com començava, però jo, que no era jo, tenia una edat indefinida i anava al Col·legi dels Hermanos. Érem a classe de literatura, amb la senyoreta Lídia, circumstància inversemblant perquè a la realitat no hi havia senyoretes al col·legi. Vam sentir obrir la porta de l’aula, mentre la «senyo» ens deia: «Seieu-vos que entra el germà Marià». Jo, que sempre he tingut una certa facilitat per la poesia, vaig dir en veu baixa: «Que me l’agafa amb la mà». La mestra, que ho va sentir, va riure i, el germà Marià, enfadat, ens van castigar a tots dos.

El càstig doble consistia a escriure a la cama d’ella el petit poema admonitori que m’havia fet memoritzar el frare desprès del rodolí: Mira que te mira Dios, mira que te está mirando, mira que vas a morir, mira que no sabes cuando. 

Anava per la primera frase. La cama de la senyoreta Lídia des de la meva perspectiva era com les del cartell de la pel·lícula El graduat que havia vist no feia gaire: llarga, ben tornejada, coberta per una mitja transparent de color marró clar sobre la qual es destacava la tinta del retolador. La noia, que no era Anne Bancroft sinó la senyoreta Lídia, freda i indiferent com un estàtua de gel, es mantenia amb la seva cama dreta immòbil, insensible a la meva cal·ligrafia. No hi havia cap comunicació verbal ni visual entre la seva cara i la meva. L’escena era completament asèptica. L’obligació, potser absurda, d’escriure sobre la seva cama era acceptada como una sanció conseqüent i normal per als dos. Era un sistema pervers d’ensenyament que a mi ja m’agradava.
Havia escrit ja: Mira que te mira Dios. Era una frase llarga que ocupava tota la part alta del lateral de la cuixa. Quan anava a escriure a sota la segona: mira que te està mirando, la senyoreta va començar a moure els malucs de forma quasi imperceptible, fent que no pogués fixar el retolador i escrivís: mirau  tes miando. Pensant que havia estat un gest espontani, vaig esperar que aturés el moviment per tornar-ho a intentar, però cada vegada que ho provava, tan bon punt començava a escriure, ella tornava a remenar els malucs. Així una i altra vegada, fins que aquell joc va esdevenir una comunicació no verbal amb connotacions eròtiques, provocant que canvies la meva visió d’aquella extremitat sense context i la comencés a veure com el que realment era: una cama viva, bella i harmoniosa. No obstant, jo seguia mantenint seriosament el meu intent d’escriure l’intimidador poema, malgrat que ara ja no era de forma tan innocent com al començament. Era un joc interactuat i excitant que no sabia on podia anar a parar, però que tenia ganes d’esbrinar-ho, malgrat que Déu ens estigués mirant. 

Deixo la segona frase tal i com està i em concentro a escriure: Mira que vas a morir, quan abans d’escriure: morir, la senyoreta Lídia, sense mirar-me, allarga la mà lliscant-la pels pantalons fins a fregar lleugerament el meu sexe que pugna inútilment per trencar la cremallera. Aquesta acció comporta que automàticament perdi el control del retolador, allargant involuntàriament la «m» de morir en una ratlla vertical fins al seu peu. Em desperto agitat i amb el cor a cent desitjant que el Holter no llegeixi amb efectes retroactius.