«Un valor vulnerat i una il·lusió desemmascarada solen tenir el cos igual de mortificat, s’assemblen, i no hi ha res més fàcil que confondre’ls».

Milan Kundera (La broma, Seix Barral, 1985)

Un gest televisat, fotografiat i publicitat fins a la nàusea va ser el que va fer Carles Puigdemont dijous passat, quan va aparèixer al passeig Lluís Companys de Barcelona, va parlar durant quatre minuts i va desaparèixer, però les imatges van captar la seva expressió corporal durant el seu passeig i fugida. La seva breu aparició ha causat el desprestigi dels Mossos i, també, el descrèdit del president Puigdemont.

Quan va començar la política de gestos, per què es van vulnerar els drets dels catalans i quan es va inocular el virus de la desil·lusió a la nostra societat?

Entendre la situació ens retrotrau al 28 de juny del 2010. Aquell dia el Tribunal Constitucional va emetre una sentència contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. El 10 de juliol, un milió cent mil catalans es van manifestar a Barcelona per protestar contra la decisió del tribunal, que va vulnerar el resultat del referèndum d’aprovació de l’Estatut, després del pas previ pel Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats. Davant la impressionant manifestació el govern de Madrid va intentar arreglar aquell garbuix. No ho va fer i el nou govern del Partit Popular va empitjorar encara més la situació amb les seves polítiques; no en va, va ser el PP i el seu ús de la judicatura el que va propiciar la sentència del TC.

Durant anys, les manifestacions de l’11 de setembre foren multitudinàries i un exemple de civisme i pacifisme. El govern de Mariano Rajoy, lluny d’escoltar, va agreujar la tensió fins que aquesta va arribar al punt àlgid el setembre de 2017: el dia 6, el Parlament va aprovar la Llei de referèndum, l’endemà el TC, amb una celeritat inaudita, la va suspendre de forma cautelar i el Parlament va respondre, també amb  màxima celeritat, i va aprovar la Llei de transitorietat.

La tensió va pujar el dia 20 de setembre quan la Guàrdia Civil va detenir catorze organitzadors del referèndum i una desena d’alts càrrecs de la Generalitat i va registrar els departaments d’Economia, Treball, Exteriors i Governació. L’1 d’octubre es va votar!

I l’«a por ellos» va propiciar unes imatges que van fer la volta al món: Policia Nacional i Guàrdia Civil apallissaven amb sanya i crueltat un poble que pacíficament exercia el seu dret al vot.
L’Estat, en totes les seves instàncies, ha contribuït a vulnerar el valor de la convivència a Catalunya; prova d’això va ser el discurs nefast de Felip VI el 3 d’octubre del 2017.

Els polítics catalans independentistes han desil·lusionat un poble que va omplir els carrers reclamant el dret a votar en un referèndum. Les maneres de procedir dels partits, els uns més que els altres, han desemmascarat els interessos d’unes elits polítiques i econòmiques, però no de la majoria de la ciutadania. I no hem de confondre els fets ni deixar-nos enganyar per gestos i pantomimes.

Al meu parer, tenim l’oportunitat de reconstruir els llaços trencats per la ceguesa dels extremistes, siguin polítics, portin togues o simplement creguin que la crispació i l’enfrontament els beneficien.
Els pobles d’Espanya tenen llaços de sang entre ells. S’haurien de preguntar els nostres representants si els seus interessos beneficien la nostra convivència o, per contra, faciliten el nostre distanciament i la ruptura d’aquests llaços.

A Catalunya, s’ha obert un nou temps polític pel qual cal apostar. Aquells que l’obstaculitzin seran els artífexs de l’adéu a Espanya. Espero que la nova etapa oberta a Catalunya no s’espatlli ni aquí ni a Madrid.