L’any 202, un cop derrotat Anníbal i passat el perill a la península d’Itàlia, Roma tornà els ulls cap a Grècia, amb tota la seva potència. El Senat de Roma considerava una seriosa amenaça tant a Filip V de Macedònia com a Antíoc III de Síria, si se’ls deixava seguir amb la seva política de creixement i agressió. Macedònia era clarament un enemic que s’havia aliat amb Cartago i Anníbal durant la Segona Guerra Púnica i si bé Cartago havia estat derrotada, una nova aliança amb la potència creixent de Macedònia era un risc. El mateix passava amb Síria, ja que, si bé fins llavors no hi havia hagut conflictes entre Roma i Síria, Antíoc havia obtingut grans victòries en les seves campanyes orientals i es feia anomenar «Antíoc el Gran», el que junt amb rumors d’un tractat secret amb Macedònia, posaven nerviosos els senadors romans, que començaren a debatre la necessitat d’una guerra preventiva. I es va desenvolupar un primer enfrontament amb Filip V de Macedònia, la batalla de Cinoscèfales, el primer enfrontament, mític, entre les falanges gregues i les legions de Roma. Va guanyar Roma. Aquesta va ser la Primera Guerra Macedònica, acabada amb el Tractat de Tempe, signat després de la derrota de Cinoscèfales, Roma va imposar les seves condicions i Macedònia va quedar reduïda a les seves antigues fronteres dels temps del pare d’Alexandre el Gran. Mentrestant, Antíoc de Síria havia posat ja peu a Europa i era la propera guerra a combatre. Antíoc havia aprofitat la guerra amb Macedònia per ampliar els seus territoris, conquerint tota la Síria del Sud, els territoris i les ciutats egípcies d’Àsia Menor, a més d’Efes i Abido, i havia creuat l’Helespont, apoderant-se de les ciutats marítimes de Tràcia. Per a Roma, era quasi una provocació constatar l’increment del poder d’Antíoc i varen enviar una ambaixada per fer-li saber que Roma «no podia consentir aquella política agressiva i varen exigir que Antíoc reconegués com a ciutats lliures les que havia conquerit i li digueren que Roma no entenia les seves intencions, arribant a Europa amb tantes tropes i forces marítimes, doncs només es podia interpretar com preparatius per la guerra contra Roma» (Lucio). Antíoc va rebutjar les pretensions de Roma, argumentant que ell sí tenia drets històrics sobre les ciutats conquerides i que la nouvinguda era Roma i els va demanar que s’abstinguessin d’intervenir a Àsia Menor, com ell s’abstenia de fer-ho a Itàlia. Aquest trencament de relacions es va veure aviat incrementat pel fet que Anníbal, l’enemic mortal de Roma, havia arribat a la cort d’Antíoc a Síria, fugint de la persecució que Roma havia promogut contra ell a Cartago. Antíoc el va conservar al seu costat com a conseller. A tot això, cal afegir el descontent de les classes «democràtiques» a Grècia, que veien com Roma recolzava sistemàticament les oligarquies, als «optimates», la profunda crisi tant econòmica com social de tota Grècia, que va causar moviments socials violents en els quals la plebs va massacrar els més rics, apropiant-se de terres i dones, amb un màxim exponent que va ser la rebel·lió d’Esparta, liderada pel tirà Nabiedes, que aconsegueix el poder amb el recolzament de mercenaris, esclaus, pirates i proletaris. El cònsol Flamini i Roma no podien permetre aquesta dictadura proletària i varen atacar i derrotar Nabiedes i Esparta, la qual cosa causà una enorme decepció entre les masses populars de Grècia, especialment a Etòlia, on es deia que la «llibertat» atorgada per Roma eren «paraules buides», ja que en realitat havien canviat un amo, Macedònia, per un altre, Roma. Com a líder substitut de Nabiedes, només quedava Antíoc amb capacitat per lluitar contra Roma i la Lliga Etòlia el va anomenar cap suprem, demanant-li que desembarqués immediatament a Grècia des de Síria. Però Anníbal li recomanava esperar, concertar una aliança amb Filip de Macedònia i només llavors, amb totes les forces possibles, atacar les forces de Roma a Grècia i després a Itàlia, en tant que ell aniria a Cartago amb una flota per ajuntar-la amb la que es pogués reunir a Cartago i atacar Roma des del sud. Antíoc no va voler escoltar Anníbal perquè la seva ambició no arribava tan lluny, «només» volia restaurar l’antiga monarquia selèucida, espantant els romans amb un atac limitat a Grècia. Però Antíoc no coneixia Roma com Anníbal, ni entenia que Roma no permetria que es constituís un regne oriental poderós com Antíoc pretenia i que l’única possibilitat que tenia era constituir una gran aliança contra Roma. Dit això, el 192 aC, Antíoc va desembarcar a Grècia amb només 10.000 infants, alguna cavalleria i 6 elefants. A Grècia se li van unir la Lliga Etòlia, Beòcia, Eubea, Èlide i Messènia, però amb poques forces també. En canvi, el romans reunien a la Lliga Aquea, Atenes i, el més important, a Filip de Macedònia, al qual Roma havia tornat els captius, alliberat de pagar més tributs i amb la promesa d’ampliar el seu territori. I el Senat a Roma, amb por d’un desembarcament d’Antíoc a Itàlia, va enviar 20.000 legionaris, 2.000 genets i 15 elefants comandats pel cònsol Mani Acili Glabrió, amic d’Escipió. Veient la força de l’enemic, Antíoc es va retirar cap a les Termòpiles i allà es va desenvolupar la batalla, en la qual Antíoc va ser contundentment derrotat gràcies a l’estratagema que el cònsol va utilitzar, el mateix que el perses l’any 480 aC contra Esparta, rodejant la posició d’Antíoc pujant per les muntanyes. Antíoc va haver de fugir cap a Efes. Amb aquesta victòria, Roma dominava Grècia i començà a pensar en atacar Àsia. Ara tocava envair el regne d’Antíoc a Àsia i Roma havia de nomenar a qui comandaria l’expedició. Tothom pensava que Publi Corneli Escipió era qui havia de fer-ho, ja que havia derrotat Anníbal, ara podia enfrontar-se amb Antíoc i el seu conseller Anníbal. Però hi havia un problema legal, ja que havia estat nomenat cònsol el 194 i no podia tornar a ser-ho de nou el 190, no havien passat els deu anys preceptius. I per això varen elegir una figura poc rellevant, Luci Corneli Escipió, germà de Publi, que es va comprometre a acompanyar i assessorar el seu germà, probablement com procònsol, i així varen vèncer la resistència dels senadors que dubtaven de la capacitat de Luci. Publi Corneli comandaria de manera real la guerra contra Antíoc. Escipió, amb les legions i els aliats aqueus i macedonis, va creuar cap a Àsia, en tant que a l’Egeu es tornaven a enfrontar les flotes, 80 naus romanes contra 89 de Síria que, quan n’havia perdut ja 40, es va retirar a Efes i mai més va tornar a sortir. Mentrestant, Antíoc havia reunit forces de tots els racons del seu territori i va intentar arribar a un acord amb Roma, oferint deixar Grècia i pagar la meitat de les despeses de la guerra. Però Roma ja se sentia prou forta com per negar-se a acceptar aquestes condicions i va demanar que Antíoc deixés tot Àsia Menor i pagués totes les despeses de la guerra. No es va arribar a cap acord i, així, l’enfrontament decisiu esdevingué inevitable a inicis de l’any 189, prop de la ciutat de Magnèsia: les forces en batalla eren de 30.000 homes per Roma i més del doble per Antíoc, quasi 70.000, incloent 16.000 infants amb armament pesant, 12.000 genets, 20.000 infants lleugers, 54 elefants amb torres de fusta i cuiro al llom, en les quals viatjaven 4 homes armats amb projectils, i carros armats amb dalles per destrossar les cames dels infants enemics. A més, a cada costat formaven 1.500 genets gàlates recoberts de ferro, ells i els cavalls, els anomenats «catafractes» i altres unitats d’arquers àrabs en camells. Seguirem a la propera píndola...