Seria  al voltant del 1975, quan veient un reportatge a TV1 o TV2, per sort o per desgràcia no n’hi havia mes, vaig comprovar que a l’Índia tenen uns costums força curiosos.

Gent prenen banys al riu Ganges i netejant-se les dents envoltats de cadàvers i excrements flotants de tot tipus, mainada famèlica pels carrers, la xenofòbia de les castes i, com no, un respecte incomprensible per a mi envers les vedelles.

Tot bocabadat per l’espectacle televisiu, no comprenia com és que passant gana no es cruspien les vaques, en lloc de beneir-les i venerar-les.

El meu pare, amb la paciència i el sentit pedagògic que es pot parlar a un menut, em va  intentar explicar que mentre la vaca fos viva, podien aprofitar la seva llet i els seus derivats (mantega, greix, iogurt, quefir), els seus excrements per barrejar-ho amb palla i terra per fer totxanes i per fertilitzar la terra, per criar vedelles, per alletar les seves cries, per llaurar la terra, com a mitjà de transport, etc.

Un cop morta, només les banyes com a element decoratiu o per medicaments, per roba i complement de cuir i una carn de baixa qualitat degut que en aquelles latituds no hi ha gaire prats de gespa, aprofitaments diversos dels budells, etc., tot plegat, ben efímer. 

És a dir, que a diferència de molts dels nostres dirigents, aquest animalot sagrat té més valor viu que mort i per això se l’ha de protegir i fins i tot venerar.

Sembla ser que hores d’ara, molts dels que ens dirigeixen i que mai han trepitjat un treball que no fos remunerat per les arques públiques, és a dir, tenen el seu sou assegurat plogui el que plogui, pateixen un neguit envers el turisme, o sigui, la nostra vaca sagrada, que sembla ser és tan perjudicial pel medi ambient, la convivència i d’altres bajanades difícils de pair, però que fan pujar el nostre PIB.

Tot s’ha de dir, que a la meva feina i on visc, soc un patidor de les conseqüències nefastes de veïns sorollosos que no respecten les mes mínimes normes elementals de convivència i, massa sovint, la saturació de carreteres, serveis i establiments, especialment els mesos estiuencs, però no només de turistes temporals  incívics, sinó també de veïns torracollons que són propietaris tot l’any, sempre puc anar a viure a l’interior, més tranquil, oi?

De sempre, a la costa i a BCN els propietaris d’una segona o tercera propietat han llogat a l’estiu els seus apartaments, sense cap mena d’intervencionisme estatal, autonòmic o local i sense gaires complicacions, ja que, generalment, es llogava a gent coneguda o amb tracte personal, amb un mercat lliure de preus supeditat a l’oferta, la demanda, els temps i la ubicació, entre d’altres.

Ves per on, per llogar ara de temporada, has de tramitar el HUT (Habitatge d’Ús Turístic) a la Gencat, (cèdula d’habitabilitat, assegurança, nomenament d’un responsable, etc.) a través de l’Ajuntament de torn, uns 490 € d’entrada i a cobrar la taxa de pernoctació, ambdós conceptes a la butxaca de la Gencat i, com no, a declarar el lloguer a la Renda (mossegada estatal). Per si no hi hagués prou, per tal de publicitar l’apartament i tenir-lo llogat el màxim de temps, contractes plataformes turístiques, xarxes socials  o agències de lloguer amb unes comissions del 20 al 30% i això provoca que no coneguis al llogater.

Aigua, llum, gas, internet, supermercats, bars, restaurants, souvenirs, taxis, trens, avions, benzina, locals d’oci, cinemes, espectacles, lloguer de embarcacions, excursions i d’altres despeses il·limitades, faran que el turista de torn es deixi un bon grapat de diners al territori.
El darrer decret llei de la Gencat per tal de limitar (que no prohibir) els HUT, arriba tard i malament; com passa molt sovint, sembla que quan legislem ho fem amb un cubata o una cigarreta del riure, amb assessors dins de la parentela i les amistats més íntimes i humides, sense consultar els professionals ni els sectors rellevants afectats.

Hi ha zones saturades d’apartaments turístics, legals o il·legals, i molt més adient seria supervisar la qualitat d’aquests llogaters temporals perquè, tot s’ha de dir, si la gent es comporta i no fa enrenou, no molesta; potser molesten més d’altres nouvinguts, durant tot l’any amb els seus costums foranis, que no respecten les nostres creences ni l’estat de benestar que els va fer venir.

A Catalunya, tenim 96.000 habitatges d’ús turístic, gairebé no arriba al 2,60% del parc d’habitatges, ben minso.

Es pensen que pel fet de decretar una moratòria o no renovar les llicències existents no es llogaran igualment amb totes les estratagemes imaginables o que aquests apartaments aniran al mercat de lloguer permanent? (ja ha augmentat un 13,2% el preu i ha baixat l’oferta); no es pot ser més babau.

Qui comprarà a la nostra comarca a partir d’ara? Patirem la davallada de vendes com va passar amb la història nefasta de Costes i els amarradors? No hi ha hagut prou amb treure la VISA als inversors estrangers? I no oblidem els brètols hiperventilats que ara es dediquen a empaitar turistes als restaurants i pel carrer, imatges vergonyoses que ja s’han fet virals a les xarxes.
De nou, ens trobem amb un ultraintervencionisme pur i dur, sense reflexionar i de marcat caire polític, res de nou sota el cel, però ens ho tornarem a empassar, com tot.

La solució potser és ben senzilla; els nostres caps pensants ens mantindran amb ajuts, pagues, paguetes com si haguessin vingut d’ultramar i el gran cap suprem, després de defensar la seva Messalina amb la seva nou prominent, ens donarà aixopluc al Palacio de la Moncloa o d’altres ens oferiran un exili, tot inclòs, a Waterloo o a Perpinyà.

 Que s’ha de regular millor, estem d’acord, però no matem la nostra vaca sagrada i ens quedem sense les seves mamelles: consens, consultes i reflexió.

Bon estiu i no patiu, que la tardor serà ben calenta també.