Hi ha dies que una notícia et fa mal personalment. A mi, el divendres 7 de juny, em va doldre la mort d’en Pere Padrosa Puignau, una persona amb qui vaig compartir moltes hores de la meva vida i a qui tenia un veritable i sincer afecte. De seguida, la notícia va córrer per tota la comarca i aquell mateix dia vaig començar a escriure aquestes paraules per honorar la memòria d’un home de qui vaig aprendre molt, un ésser humà que voluntàriament sempre va voler estar en un segon pla.

Sé de la importància que donava a l’amistat, vaig ser testimoni de la seva generositat anònima, del seu amor a la família, còmplice d’alguns dels seus records i paraules dedicades al seu pare. Vaig conèixer tot allò que deia sense paraules. Ell era un home de fer i estar abans que dir; no calia ser gaire observador per percebre la seva veneració per Margarita Pierre, la seva dona, amb qui ha compartit la seva vida fins al final i, sense por d’equivocar-me, per a mi, Pere Padrosa Puignau ha estat un home bo.

Margarita Pierre té els seus fills, nets, família i amics per continuar el viatge de la vida, però, des de divendres passat, li falta el seu fidel company, l’home amb qui ha construït el seu dia a dia durant dècades, la persona amb qui ha compartit les alegries i les tristeses que sempre comporta viure. Sent aquests propers dies especialment tristos, a la memòria de la senyora Margarita viurà el seu marit. Ella, millor que ningú i més que ningú, sap qui era l’home amb qui ha compartit els seus dies.

Guardo  anècdotes, vivències diàries, coses senzilles que ajuden a conèixer la persona que va ser i serà en el record Pere Padrosa Puignau.

La meva primera vivència va ser acompanyar en Xavier Padrosa i els seus pares a un desembalatge d’antiguitats al sud de França. El matrimoni, agafats del braç, circulaven pels passadissos del recinte mirant cadascun a un costat diferent de les paradetes. Quan els va interessar comprar alguna mercaderia, van pagar la peça, la van deixar al brocant i van continuar la recerca. Els vaig preguntar si es refiaven del venedor. La seva resposta va ser un rotund sí. Després, de tornada a Figueres, m’explicaria el senyor Padrosa, amb poques paraules, com funcionaven aquests mercats ambulants d’antiquaris. Aquest va ser el primer aprenentatge de molts altres.

Si el matrimoni no estava de viatge, ell complia metòdicament amb la seva rutina: passava pel Museu de la Tècnica abans d’anar a la base. Saludava i pujava al tercer pis a veure com portava la feina de restauració el senyor Sais. Si hi havia una conferència, ell i la seva dona esperaven que arribés el ponent per fer d’amfitrions i comentar-los la col·lecció, cosa que sempre feia la senyora Margarita, i ell es limitava a apuntar-ne algun detall o comentar alguna  anècdota. En el discurs sempre hi havia dues falques que no faltaven mai, i quan sorprès el visitant feia un comentari elogiós, el senyor Padrosa, responia: «És una col·lecció ben posada. Margarita i jo hem fet més d’un milió de quilòmetres».

Exposat l’exemple, voldria completar-ho amb la primera vegada que al museu vam buidar una mica la planta baixa, per recrear una sala noble anterior a la revolució industrial. La sala va estar uns mesos i no va faltar un sol dia en què ens digués quan l’anàvem a desmuntar. No ens demanava que la desmuntéssim perquè es negués que féssim activitats culturals, mai no ens va negar res del que organitzàvem, ben al contrari, però al museu, com a bon col·leccionista que ha estat fins al seu darrer sospir, volia mostrar el seu treball laboriós, el llegat que la fundació que porta el seu nom i el de la seva companya de vida ha deixat a la seva ciutat i a tothom qui vulgui saber de les màquines que van canviar el món.

Els diumenges, quan tornaven de visitar alguna fira d’antiguitats, passava pel museu i, si en aquell moment no estàvem atenent algun visitant, s’aturava uns minuts a conversar. Un d’aquells diumenges, no recordo bé com va ser, va treure la cartera i en va treure el DNI del pare. El seu amor en parlar del seu progenitor era evident, no només era orgull, era un sentiment viu més que un record. Vaig entendre el seu sentiment.

Hi ha moltes vivències que podria explicar,  records de converses i anècdotes, exposar la seva visió de l’economia, de la relació de Catalunya i d’Espanya o de la seva estimada Figueres, i el millor, per no oblidar-me del rigor del periodisme, serà afegir: vaig aprendre de les meves converses amb el senyor Padrosa, sobretot, la sensatesa amb què exposava les seves anàlisis i la prudència per no ferir amb les seves opinions ningú. Però recordant alguna d’aquestes converses i exposant el record no faria justícia a l’home que ha estat. Penso que el millor retrat d’ell i de la senyora Margarita és relatar dues vivències personals, de les moltes que vaig tenir l’ocasió de compartir amb ells.

La primera va ser anar a buscar una donació al museu,  d’una màquina d’escriure que va cedir una senyora que vivia en una masia als afores de Verges. La nostra amfitriona ens va dir que era una màquina d’escriure única, que l’havia fet el seu pare. Un cop acabada la seva exposició i conclosa la nostra visita, quan vam pujar al cotxe, va dir: «Margarida, tenim una màquina igual que aquesta». I la seva dona li va respondre que no podia ser. Aleshores, em va demanar que l’acompanyés a la base. Seria testimoni del que deia. Vaig pensar, erròniament, que s’equivocava, que tenint tantes màquines d’escriure, com podia saber i recordar que en tenia una de igual, sobretot sent una màquina d’escriure força corrent? Vam deixar la senyora Margarita a casa seva i vam anar a la base. Vam pujar al primer pis i vam entrar en una mena de magatzem on tenia desenes de màquines d’escriure i, en uns minuts, va trobar el que buscava: era idèntica a la que acabaven de donar al museu.

L’altra vivència va ser un viatge de Figueres a Valdepeñas. Amb puntualitat germànica vam sortir de la base i amb la mateixa puntualitat vam parar a dinar a una localitat de la província de València. Fins aquí, res que no sabés. Arribant al nostre destí, el navegador no ajudava a escollir el trencall de la carretera, i el mapa que tenia la senyora Margarita, tampoc. El senyor Padrosa es va aturar a l’entrada del desviament, en un triangle on no ho havia de fer. Al moment, la Guàrdia Civil li va demanar el carnet de conduir i li va indicar que l’havia de multar. Ell els va comentar que no l’havien multat mai, que era camioner. El guàrdia civil se’n va anar al cotxe d’atestats, va passar una estona i va tornar amb el seu company. Aquest últim el va saludar i li va dir que sabia qui era, que ell havia estat destinat a trànsit a Catalunya. Quan vam continuar cap al nostre destí, ens va dir que emmarcaria la multa.
L’endemà al matí es presentava el Movilab i els vaig demanar que parlessin ells a la presentació. Com sempre, el senyor Padrosa li va demanar a la seva dona que parlés ella, cosa que va fer. Un cop acabat l’acte protocol·lari, ell va anar a trobar-se amb el conductor del camió, per interessar-se per com havia anat el primer viatge.

Acabats els actes, el matrimoni m’havia de deixar a l’estació de l’AVE a Ciudad Real. Li va dir a la seva copilot: «Margarita, hi ha una autovia fins a Ciudad Real». El navegador ens indicava un altre camí i al mapa de carreteres no hi figurava cap autovia. Vam arribar a l’estació i el senyor Padrosa em va acompanyar a treure el bitllet, moment  que va aprofitar per preguntar-li al taquiller si hi havia una autovia que unia Valdepeñas i Ciudad Real. El bon home va respondre: «Sí, fa una setmana que es va inaugurar». Són coses de poca importància, en aparença, però, a mi em deien  molt: home discret en públic, la persona que fugia de tot protagonisme, entranyable en el tracte personal, sagaç empresari, seriós, amic dels seus amics i, a la intimitat, posseïdor d’una ironia fina i sentit de l’humor.

Vaig compartir el dolor de la senyora Margarita amb una abraçada i vaig admirar la seva fermesa.

En tota vetlla, la tristesa i el dolor deixen una escletxa per comentar anècdotes, i la que em van comentar dissabte passat va ser la de l’última màquina d’escriure que va comprar el senyor Padrosa. Aabedor com era del seu estat de salut, ho va deixar tot preparat per tancar el tracte amb el venedor. Si la col·lecció va començar amb la compra d’una màquina d’escriure Erica a la Rambla de Figueres, ell va comprar a través de la Xarxa la seva última màquina a un venedor de Salamanca.

Fins i tot en aquest lloc de les llàgrimes, hi ha una escletxa per somriure, per reviure records, sabent, que parlem del nostre pas compartit per aquest món. Jo vaig tenir aquest honor!