Passades dues setmanes de les eleccions al Parlament de Catalunya, s’imposa encara entendre i donar sentit al missatge que emet la ciutadania, que votant, com sempre, no s’equivoca. Fa exactament el que se li demana: votar a qui vulgui i cregui més mereixedor del seu vot, o no votar. Justament aquesta és una de les claus d’anàlisi i també motiu de preocupació: gairebé la meitat de la ciutadania amb dret a vot a Catalunya ha decidit no exercir aquest dret. Alguns analistes assenyalen que aquesta gran abstenció —que contrasta amb el pic de participació en els moments àlgids del procés— està directament relacionada amb la decepció de bona part dels votants independentistes, que han decidit manifestar manca de confiança en cap dels diferents partits que anhelen liderar aquest projecte. 

Si és el cas, tenim un repte gran: recuperar la credibilitat de les persones que en el seu moment van confiar que els partits polítics podien fer el tomb a 310 anys d’història de submissió a Espanya. I sobretot, l’esperança d’un futur millor, un cop assolida la independència: un nou país amb uns nous pilars de justícia i igualtat. Comparteixo l’anàlisi que l’independentisme no ha perdut terreny entre la societat catalana: el que han minvat són les persones que han decidit dipositar el vot i la confiança en cap partit. Jo no conec gent que hagi deixat de ser independentista: conec gent que justament pel seu compromís amb la independència manifesten el seu enuig o preocupació no votant. És imperatiu que cadascun dels partits reflexioni en la manera que es dona continuïtat al full de ruta cap a la independència, i com s’explica a la societat catalana. Així com també ho és que els partits, i també les entitats i organitzacions amb qui comparteixen l’anhel de la independència, assumeixin que no podran assolir majories ni la independència en solitari. I que per tant cal que es mostrin disposats a construir ponts polítics i socials, mínims comuns denominadors que un dia — com va passar el 2015— s’hauran d’activar. A risc d’entrar en un cicle on cada cop es pugui demostrar millor gestió pública —que sempre es dona per suposada— i menor taxa de participació en les eleccions, per manca d’esperança política.

És imprescindible repensar el camí i els companys i companyes de viatge, perquè el destí continua essent clar, al meu parer: un país lliure, i per això, millor. 

I en aquest sentit, i per posar llenya al foc de l’esperança, invoco unes sàvies paraules que aquest cap de setmana ens ha regalat la filòsofa i gran referent del feminisme i els drets civils Àngela Davis, que ha visitat Catalunya: «Penso que l’esperança no es una emoció produïda per allò que és possible d’aconseguir, sinó que es tracta d’una disciplina. M’encanta aquesta idea de l’esperança com a disciplina, perquè ens fa entendre que la nostra responsabilitat està també a generar esperança».