Reprodueixo aquest article de la sèrie Hispània, per la vinculació amb la figura d’Escipió. Vàrem deixar en la píndola anterior Escipió i les legions fidels rodejant els amotinats de Sucro al fòrum de Cartago Nova. Els caps de la rebel·lió havien quedat detinguts la nit anterior i ara compareixien encadenats, a punt per iniciar el «judici» o consell de guerra. Totes les sortides del fòrum estaven taponades pels legionaris, que rodejaven el lloc totalment armats i equipats, quan suposadament havien marxat a represaliar hispans, i els amotinats havien quedat acovardits. Comparegut Escipió, els amotinats es sorprengueren, ja que el feien malalt i ara es presentava bo i sa i amb un posat que els va aterrir. Escipió, lluny d’estar dèbil i sense força, tenia una expressió que no li havien vist ni en les batalles més dures i va estar en silenci fins que dugueren els caps del motí davant seu.

El text del discurs que Escipió va dirigir als seus legionaris, i sobretot als amotinats, ens el transcriu Titus Livi i paga la pena reproduir-ne fragments: «Mai vaig pensar que em mancarien paraules per adreçar-me al meu exèrcit, ja que en haver viscut la vida de campanya des que era molt petit, hauria de comprendre el caràcter dels soldats. Però ara mateix em fallen les idees i les paraules. Us he de dir «ciutadans de Roma», sou «soldats», quan heu renunciat a l’autoritat i trencat les solemnes obligacions del vostre jurament militar? En la vostra aparença, en els vostres vestits, reconec els dels meus compatriotes, però els vostres actes, la llengua, els plans, l’esperit i el temperament són els dels enemics de la nostra Pàtria. Inclús els ilergetes escollien per dirigir-los homes de rang reial, Indíbil i Mandoni, però vosaltres heu delegat el comandament suprem a Atri Umbre i Albi Calè. Què us ha fet el vostre país perquè féssiu causa comuna amb Indíbil i Mandoni en la seva traïció? Què us ha fet el poble de Roma per privar de la seva  autoritat els tribuns elegits i donar-la a individus particulars? Vàreu transferir les fasces dels vostres comandaments a homes que no tenien ni un esclau a les seves ordres, el pretori fou ocupat per un Albi i un Atri, davant les portes sonava el clarí, i els demanàveu ordres! Digueu-me que no tots hi éreu i aprovàveu el que s’ha fet i ho creuré, perquè el delicte comès és de tal natura que si hi ha participat tot l’exèrcit, la culpa només podrà pagar-se amb un sacrifici terrible. És dolorós per a mi parlar-vos així, obrint les ferides; però sense tocar-les, les ferides no es curen. Després de l’expulsió dels cartaginesos d’Hispània, creia que no quedava ningú que desitgés la meva mort, tal havia esta la meva conducta cap als amics com als enemics. Però està clar que anava errat i fins i tot dins el meu propi exèrcit la meva mort va ser no ja creguda, sinó vista amb entusiasme. Tota multitud és com el mar, que deixat a si mateix queda totalment immòbil, fins que els vents i les tempestes l’exciten. El mateix passa amb la fúria entre els homes, la causa i origen dels quals es troba entre els caps rebels  que heu escollit, que us han contagiat la seva bogeria. I ni tan sols sembleu conscients de fins a quin extrem heu dut la bogeria, ni del crim del que sou culpables, contra mi, contra la Pàtria, contra els vostres Pares i fills, contra els déus testimonis del vostre jurament militar. Tot i que cap delicte és dictat per motius racionals, m’agradaria saber què teníeu al cap, quina era la vostra intenció. No entenc quins disgustos us he donat perquè intentéssiu aquesta rebel·lió. M’agradaria saber quin rumb hauria agafat el vostre projecte, ja que soc viu, conservo intacte l’exèrcit amb el qual vaig capturar Cartago Nova i derrotar i expulsar d’Hispània quatre exèrcits de Cartago. Hauríeu vosaltres pogut arrabassar aquesta província del poder de Roma amb vuit mil homes? Fa anys, una legió a Reggio va assassinar els principals de la ciutat i es varen fer forts en aquella ciutat durant deu anys. Per aquell crim tota una legió de quatre mil homes va ser decapitada al fòrum de Roma, i això que ells no havien escollit per comandar-los un cantiner com Atri Umbre; ells varen seguir un tribú militar, Dècim Vibeli. Tampoc es varen unir a Pirros ni als samnites; es varen acontentar a fer de Reggio la seva llar, sense pensaments d’atacar Roma o els seus aliats. I en canvi, vosaltres vàreu contactar amb Indíbil i Mandoni i estàveu disposats a unir-vos a ells. Tractàveu de convertir Sucro en la vostra residència permanent? Deixo de costat el meu honor i reputació i assumeixo que no he estat insultat per la vostra credulitat envers la meva mort; llavors, suposant que hagués mort, hauria mort amb mi la República? Hauria mort la sobirania de Roma? De cap manera hauria permès Júpiter Òptim Màxim que una ciutat construïda per a l’eternitat, sota els auspicis dels Déus, tingués una vida tan breu com aquest fràgil cos meu! Penseu que la República hauria quedat enterrada en la meva solitària tomba? Coriolà va ser obligat a fer la guerra al seu país per una iniqua sentència que el condemnà al míser i indigne exili; però un afecte privat el va fer abandonar el crim que planejava contra el poble de Roma. Quin dolor, quina ira us va incitar a vosaltres? Vàreu declarar la guerra al vostre país, vàreu desertar per unir-vos als ilergetes, vàreu trepitjar totes les lleis humanes i divines, només perquè es va retardar uns dies el vostre salari degut a la malaltia del general? No hi ha dubte, soldats, que vàreu embogir. La meva malaltia del cos no ha estat tan greu com la que heu patit a la vostra ment. Quant a l’exèrcit com a cos, si us penediu sincerament del vostre error, em donaré per satisfet. Albi Calèi Atri Umbre, junt amb els altres caps d’aquest motí detestable, expiaran el crim amb la seva sang. Contemplar el seu càstig us ha de satisfer i no penedir, si és que heu recuperat realment el senderi, perquè els seus plans s’han demostrat més perjudicials i destructius per a vosaltres que per a ningú més».
Dit tot això, ens podem imaginar com se sentien els soldats que s’havien amotinat: podien creure que només pagarien amb sang els seus comandaments? O acabarien tots com la legió de Reggio? I a aquests sentiments s’hi afegí immediatament, amb un senyal convingut d’Escipió, l’assalt auditiu i visual de tot el que els podia aterrir i horroritzar, ja que l’exèrcit format i perfectament equipat que estava en guàrdia al voltant de l’assemblea començà a fer xocar les espases contra els escuts i se sentí la veu de l’ordenança proclamant els noms dels que havien estat condemnats en el Consell de Guerra. Un cop cridats, se’ls tragué la roba de cintura cap amunt, se’ls dugué al centre de l’assemblea i allà foren sotmesos a tots els mètodes de tortura: lligats a l’estaca, fuetejats i finalment decapitats. Tal era el terror dels que quedaven que no es va sentir ni una veu contra la severitat del càstig. Llavors, els cossos  foren retirats i el lloc netejat. Un cop net, els soldats foren cridats un per un per fer jurament d’obediència a Publi Escipió davant els tribuns militars. Un cop hagueren jurat, reberen la paga que se’ls devia, i així va concloure el motí iniciat a la guarnició de Sucro i mai més cap legió es va rebel·lar tenint com a general Publi Corneli Escipió!