Hi ha dies en què l’ofici de periodista es converteix en un calvari. Busques informació, et documentes, i tot, tant les cerques com la documentació, desassosseguen. El món fa mal fins al moll de l’os: guerres, catàstrofes, crisis, des­igualtat, fam, pobresa, es contraposen a l’opulència d’un món ric i en aparença aliè al dolor, però que amaga les seves misèries. Aquestes notícies són amb les que un servidor acaba embastant moltes de les seves tribunes, representen la crueltat humana del món i, afortunadament, el món és molt més que totes aquestes desgràcies, el món existeix a les hores del dia a dia, construïdes de moments de vida sense guerra, sense catàstrofe, sense crisi, sense desigualtat, sense fam i sense pobresa; són instants en què simplement la vida flueix com un torrent.

En aquests quinze dies passats, sense treure el cap a les pàgines d’aquest setmanari, he volgut fixar-me en la vida existent davant meu, al meu voltant i en mi. He vist dos adolescents agafats de la mà celebrant el seu primer amor, els seus riures feliços, el seu viure aliè als greus problemes del món i enfrontant-se als seus problemes del dia a dia; convisc amb fills joves que construeixen el seu futur i lluiten pel seu demà coneixent la realitat d’un món governat per estats paranoics; construeixo el meu dia a dia amb les persones amb qui convisc i en mi sento les seves vides, les seves lluites quotidianes, no exemptes de disgustos i problemes, però sento la felicitat de saber que el veritablement important és la vida compartida i l’alegria de sentir-te estimat. 

M'he trobat amb diverses maneres d’envellir: dos ancians passejant per la sorra de l’Almadrava compartint xiuxiueigs; dues parelles estirades a la sorra, una de mitjana edat, abraçats i contemplant la posta de sol, l’altra, més jove, acaronant-se sense vergonya de les mirades alienes, simplement, estimant-se sota la llum de la posta de sol. Semblen coses de poca importància, però, majoritàriament, amb aquestes petites (o grans) coses vivim.

En les darreres hores, he començat a rellegir El Quixot. Feia anys que no ho feia i entre les diferents edicions del llibre que tenim a casa, he triat l’edició del quart centenari a càrrec de Francisco Rico, amb l’aval de totes les acadèmies de la llengua espanyola. Abans de posar els ulls a la lectura de la novel·la cervantina, he llegit els estudis previs de Mario Vargas Llosa, Francisco Ayala, Martín de Riquer i la nota al text del mateix Francisco Rico. 

Mentre llegia els textos introductoris, vaig recordar el dia que el meu amic Santi Oliveras em va fer de cicerone en una visita a la biblioteca del castell de Peralada, les seves explicacions, la revelació del secret dels llibres prohibits que la mateixa biblioteca guarda i que eren llegits pel  creador d’aquell santuari. 

Mentre escric, recordo un viatge d’anada i tornada de Figueres a Madrid amb la grata lectura del llibre de Joan Manuel Soldevila Del Quijote a Tintín, l’alegria i les rialles que em va proporcionar la lectura i que tan bé comenta el nostre comú i admirat amic poeta Luis Alberto de Cuenca: «Del Quijote a Tintín se organiza bajo la especie de un diccionario bilingüe Quijote-Tintín, Tintín-Quijote, con distintos lemas ordenados alfabéticamente donde se van analizando los paralelismos que ofrecen ambos personajes, que son muchos más de los que hubiéramos pensado antes de que Joan Manuel Soldevilla los descubriera y los pusiera en valor ante nuestros ojos atónitos. Del Quijote a Tintín es, de principio a fin, una fiesta de la sensibilidad y de la inteligencia».

El record em porta a una lectura informativa en què es deia que a la batalla de Lepanto van combatre dos Miguel de Cervantes: el desconegut era manxec i la meva imaginació em va induir a pensar que aquest Cervantes va ser l’inspirador del don Quijote de la Mancha. Li vaig donar la informació al professor, assagista, escriptor i «tintinaire» perquè des del seu coneixement es posés a indagar en l’assumpte i ens regalés als lectors el festí de la seva investigació.

Aturo la meva escriptura i simplement m’assec en una còmoda butaca que em convida a la lectura, aquesta vegada d’un llibre d’Yves Bonnefoy, i a dins, unes paraules que semblen escrites pel meu estimat pare: «Vaig somiar el saber»; aquesta era la seva obsessió, que sabéssim, que iniciéssim aquest camí que a priori ens ensenya a ser més humans o, almenys, ens indica el camí per ser-ho. Era la seva creença. Avui, penso en la segona part de la frase del poeta francès: «... hi he de renunciar, he de tornar a la divina ignorància». Desitjo ignorar el món del qual escric tantes vegades i sé que no és possible. 

Com oblidar aquella imatge d’Aylan, el nadó mort en una platja després del naufragi de la pastera on ell i els seus pares fugien de la guerra de Síria; com oblidar els míssils assassins llançats sobre les ciutats ucraïneses, o com oblidar les imatges dels soldats israelians caminant sobre les runes de Gaza, mofant-se de la destrucció creada per ells? No puc ignorar la destrucció i mort que causa aquest animal irracional en què ens convertim els humans quan deixem sortir la bèstia que tots portem a les nostres entranyes. 

No ho puc fer i torno a transcriure, a manera de demanar perdó, la frase de Terenci que altres vegades ha aparegut en aquesta tribuna: «Home soc i res del que és humà m’és aliè». I, si algun dia em sento aliè i no vull escriure sobre aquesta realitat, com m’està passant ara, em refugio en allò que per a mi és bell, en allò que contemplo i visc al voltant meu, però es dona la circumstància que estimo aquest ofici que massa vegades ens mostra la maldat humana.

Alguna vegada caldria publicar un setmanari de bones notícies, de gestes humanes. No m’estic referint a notícies com les que apareixen al paper de la premsa rosa, ni de les gestes esportives, com les de dissabte passat del Barça femení; em refereixo a bones notícies, sense cap falsedat, informacions com les que apareixen, de tant en tant.

Després de tota destrucció regna el silenci de la mort. Sota la runa de la guerra se silencien els crits de les víctimes. L’ocell d’acer descarrega les seves bombes mortals sobre una ciutat on abans els nens jugaven als carrers. Morta la infància, no tindrà futur la ciutat bombardejada. Els supervivents viuran amb por i amb odi cap als seus assassins. Abans de l’odi, molt abans, caldria evitar els genocidis, els cometi qui els cometi.

Torno a aturar la meva escriptura.

La calma, la bellesa ve a mi en escoltar la Novena simfonia de Beethoven. Recordo, en sentir-la, les vicissituds del músic: sord i malalt. I, malgrat això, va compondre una de les obres més belles, almenys per a mi, de la música clàssica. En una de les parts de la simfonia, sentim al cor cantar els versos de Schiller. Versos i música són avui l’himne de la Unió Europea. Els nostres governants haurien de posar l’ànima en escoltar l’himne. El poema va néixer amb el nom d’himne de la llibertat i per la censura va canviar a l’himne de l’alegria. Les persones veritablement lliures senten l’alegria de ser-ho. Penso que, veritablement lliures són els nens i aquells adults que saben que el final dels seus dies s’apropa i, aleshores, es permeten el luxe d’expressar el que pensen.
Torno a aturar-me. Miro fotografies d’un nen petit, és un dels meus fills uns anys enrere. M’alegra recordar-lo així, de tornar als seus dies d’infantesa, de sentir la seva llum i veure’l ara, jove i construint el seu futur, i sentir-lo conscient de la seva vida. 

Una llum que té a la foscor la seva predecessora per trobar l’equilibri de la vida. Llegeixo: «Després de les tenebres espero la llum» escrit al llibre de Job XVII, 12. I això espero, que després de les tenebres d’aquest món submergit en un canvi global, aparegui la llum d’una nova realitat que recuperi el somni humà del bo i el bell que hi ha en nosaltres i deixi el nostre fang immund. 

I, per acabar aquesta hora del meu dia a dia, vull recordar aquells versos de Miguel Hernández: «Tristes guerras / si no es amor la empresa. / Tristes. Tristes. / Tristes armas / si no son las palabras. / Tristes. Tristes. / Tristes hombres / si no mueren de amores. / Tristes. Tristes».