Passats els dies llargs i freds i quan el bon temps apunta, fins i tot en aquests darrers hiverns de poc fred i menys glaç, la natura revifa a les branques dels arbres i al sotabosc. I es comencen a veure, als marges dels camins i enfilades per les carenes de les muntanyes, persones que observen els matolls amb un feix menut en una mà. Persones que busquen, cullen o fins i tot cacen espàrrecs. Aquest fruit de la terra que creix en algunes de les nostres muntanyes, no pas a tot arreu, i que cal saber on buscar-lo. Que espera tenaç que caiguin les pluges (desafortunadament algun any en va), i així que ha plogut i surt un xic de sol, trenca el sòl i despunta. Enguany les muntanyes de Portbou, les més castigades pels incendis del  passat estiu, i les de Colera, recorden el pas del foc en el nombre de rebrots  aspres de la nostra terra aspra i tanmateix generosa, que exigeix que t’enfilis per les feixes que els nostres ancestres van construir per plantar vinya i horts i avui estan abandonades, que un dia el bestiar va pasturar i avui ja no pastura, que avui rarament caminen ni els caçadors... I els espàrrecs hi surten, cada temporada, per tornar-nos a fer sentir —a algunes persones, com a mínim— descendents d’aquells primer humans recol·lectors, que gaudim passant hores a la muntanya recollint els seus fruits molt més que aconseguint-los a canvi d’unes monedes. Sense oblidar, tampoc, les persones que fan de la recol·lecció un petit negoci complementari a la seva minsa economia de subsistència o aquells avantpassats que els tenien com a dieta imprescindible durant unes setmanes l’any. El seu sabor intens, i la seva olor penetrant, fins i tot un cop menjats i païts, són un lligam més amb aquesta nostra terra, tan maltractada per la sequera, pel vent, pels focs i molt especialment pels humans. Una prova més de la generositat d’aquesta natura resistent i resilient amb qui hauríem de poder viure en equilibri i que massa sovint maltractem, especulativament o gratuïtament: vergonya, vergonya d’anar per la muntanya i veure la quantitat de merda —no té altre nom— que la gent és capaç d’abocar-hi. En lloc d’anar a una deixalleria o acostar-se a un contenidor o paperera. 

No són només les truites, els arrossos o les cremes, que ens regalen els espàrrecs. És el nus ancestral que es refà cada final d’hivern, que ens lliga amb la nostra terra, de generació en generació, que ens recorda d’allà on venim, els recol·lectors que fórem i els animals que efectivament som, dependents, malgrat totes les tecnologies i les intel·ligències artificials, dels fruits de la terra i la seva saviesa natural. 

Visca els espàrrecs i visca la terra que ens els ofereix. Gaudim-los i defensem-la.