Abans de res, deixeu-me fer una mica de promoció personal. El proper divendres 12 d’abril a les 19 h presento el meu darrer llibre, La comunicación de gobiernos e instituciones públicas. 80 cosas que he aprendido comunicando, a l’Abacus de Figueres. I m’hi acompanyaran en Ciro Llueca i en Jacint Casademont.

Però anem al «tema». Fa molt de temps que la política catalana es troba en un atzucac, en un «impàs». Costa entendre la política catalana i tot té un cert regust a impotència que fa que costi tirar endavant legislatures, projectes i iniciatives. Sembla que els polítics en siguin els únics culpables, però això no és ben bé així. De ben segur que es podrien fer millor les coses, però hi ha un problema estructural que marca els límits de la política i en això la ciutadania també n’és responsable. Les responsabilitats, doncs, són compartides.

Què passa, doncs, a la política catalana?

Que el mapa polític va mutar i el resultat final complica molt les condicions a l’hora d’exercir la política. 

Tot neix de la crisi econòmica del 2008. El mandat 2010-2012 és l’últim període «estable» de la política catalana. A partir del 2012, el mapa polític es transforma. L’impacte de la crisi econòmica amb el conseqüent impuls del 15-M i l’inici del Procés va fer saltar pels aires un mapa polític que havia guiat el país les darreres dècades. Aquests dos fenòmens van impactar en diversos sentits: van fer moure els partits tradicionals; alguns es van transformar i van provocar l’aparició de nous partits que van irrompre en el mapa polític català. Una sacsejada.

El principal canvi que va provocar tot això és la desaparició dels partits grans que havien marcat la política catalana i el reforçament dels petits. Vam passar d’un mapa tradicional caracteritzat per dos grans partits amb dos o tres partits petits, a un mapa amb tres partits mitjans i tres o quatre partits petits molt consolidats.

Per entendren’s, els partits grans (més del 30% dels vots) han mutat a partits mitjans (al voltant del 20% dels vots). I han passat de dos a tres. I els partits petits han crescut i s’han consolidat (al voltant del 8-10% dels vots). En principi, la pluralitat és un valor, però el problema és que per arribar a 68 diputats al Parlament, 21 a l’Ajuntament de Barcelona o 14 al de Girona, costa molt fer-ho amb un o dos partits.

Amb aquest nou mapa és molt difícil configurar una majoria absoluta, encara que sigui a través de governs de coalició. És més, es necessiten tres o quatre partits per configurar una majoria. I això, necessàriament, vol dir que o bé s’ajunten tots els partits del mateix eix  ideològic (dretes, esquerres o independentistes), fet que suposa que tots els partits que competeixen per un mateix espai polític hagin d’estar en un mateix govern i amb eleccions a la vista, o bé es configuren governs de coalició heterodoxos amb partits d’ideologia contrari, ja sigui en l’eix nacional o l’ideològic, cosa que dificulta la governabilitat i tirar endavant projectes compartits.

Aquí estem, amb un mapa polític que no només no afavoreix la governabilitat sinó que la complica. 
La paradoxa és que la política catalana, i per extensió la política municipal, continuarà enfangada fins que aquest mapa polític no canviï o fins que tots els partits no canviïn el xip. Fins que no salti pels aires aquest tap que fa gairebé impossible l’estabilitat i la governabilitat. I només pot fer-ho en dues direccions. O bé es redueix la força i el pes dels quatre partits petits que hi ha en l’actualitat, cosa complicada per què són força sòlids i han superat dos cicles electorals sense alts i baixos, o bé, i això és el més probable, un dels tres partits mitjans es converteix en un partit quasi petit (a l’entorn del 15% dels vots i 20 diputats) i un dels altres mitjans es converteix en un partit gran (30% dels vots i més de 40 diputats). És probable que passi en aquest nou cicle electoral que hem començat i que veurem en les properes catalanes. En tot cas, sí que hi ha un mandat molt clar dels ciutadans als polítics: la societat catalana és molt diversa i això eleva la complexitat a l’hora de gestionar-la, però és responsabilitat dels polítics fer de la dificultat virtut i acordar, negociar, cedir i ser capaços de teixir majories de govern. Potser ja tocaria que comencin a interpretar-ho. La realitat és la que és, no la que ens agradaria.

I recordeu que divendres us espero a l’Abacus, per parlar d’això i d’altres coses.