Hi ha una frase, atribuïda a Juli Cèsar, que ha marcat les polítiques de les nacions abans d’enfrontar-se entre elles: «Si vis pacem, para bellum». Si vols la pau, prepara’t per a la guerra; aquesta sentència no se li pot atribuir al cònsol romà, la va escriure Flavi Vegeci Renat en el seu llibre Epitoma rei militaris cap al segle quart de la nostra era. Juli Cèsar, havia deixat aquest món molt temps abans. Un altre error, el trobem en la seva transcripció, atès que no és literal. Vegeci va escriure: «Igitur qui desiderat pacem, praeparet bellum», és a dir: si realment desitges la pau, prepara’t per a la guerra. La subtil diferència està en l’èmfasi d’una, la que repeteixen encara avui els nostres guerrers governants, mentre que la frase original és condicional. Però, no és la meva intenció dissertar sobre qüestions gramaticals. Recordar la frase tantes vegades repetida serveix per constatar una realitat: sempre que els estats s’han preparat per a la guerra l’enfrontament i l’ardor guerrer han estat inevitables i han portat mort, dolor, destrucció, fam, crims contra la humanitat, barbàrie i tants horrors com es vulguin afegir.

Fa uns dies, a la vinyeta del Roto, en el diari El País, es veia un home llegint un diari i es llegia: «Hay días en los que me avergüenzo de saber leer». Subscric totalment aquesta opinió i ho faig després de llegir les declaracions de Margarita Robles, ministra de Defensa del Govern del Regne d’Espanya, o de Donald Tusk, actual primer ministre de Polònia. A les seves declaracions, se li poden sumar les d’altres polítics que advoquen per preparar-nos per a la guerra si volem la pau, quan han estat els interessos geo­polítics, estratègics i econòmics els que han propiciat la convulsió política en la qual estem sumits.

La narrativa prèvia a un enfrontament bèl·lic s’escriu i divulga diàriament. El discurs és simplista: nosaltres som els bons i l’hipotètic enemic són els dolents. Inoculada la divisió entre els uns i els altres, es pot ser dolent o el contrari depenent del lloc en el qual et trobis.

Segurament els russos tenen raons per sentir-se agredits, i els israelians també poden trobar mil explicacions a la seva manera d’actuar contra els palestins, però, sense necessitat d’aprofundir molt, la narrativa guerrera pot desmuntar-se amb un simple repàs a la història, això sí, sabent diferenciar entre les contradiccions que tota memòria històrica i la mateixa història tenen. Va escriure Zygmunt Bauman, en un article publicat a la Revista d’Occident, número 176, de gener de 1996, i de títol «Pot haver-hi un altre Holocaust?», un text que descriu, al meu entendre, el que Israel està cometent a la franja de Gaza: «En tot genocidi les víctimes són assassinades no pel que han fet, sinó pel que són: per ser més precisos, per allò que, sent el que són, poden encara arribar a ser (…). Res del que els designats com a víctimes facin o deixin de fer influirà en la sentència de mort, que no dependrà que es mostrin submisos, combatius, desafiadors, que resisteixin o que no resisteixin».

Per a mi, el que està passant a Gaza no és una guerra, per molt que així la denominin els mitjans de comunicació: no és una guerra, atès que no són dos exèrcits que s’enfronten entre si, ni són dos estats que es declaren la guerra. El que Israel està fent a la franja de Gaza és un genocidi, és l’extermini d’una població a la qual es bombardeja, es crivella o es mata de fam; això de la guerra, o qualsevol altre eufemisme, és una excusa per no adjectivar degudament el que els israelians estan fent a Gaza, un holocaust. Cal afegir, sobre aquesta guerra no guerra, el cinisme hipòcrita dels Estats Units i alguns països de la Unió Europea, condemnant amb la boca petita els crims contra la humanitat d’Israel i venent-los armes per massacrar els palestins. Ja se sap, el negoci és el negoci, encara que sigui un negoci tacat de sang innocent.

Europa gasta més del 2% del PIB a armar-se per combatre una possible agressió de Rússia. Si els líders europeus deixessin el cinisme a un costat i recuperessin de l’hemeroteca, per exemple, el número 43 de la revista Política exterior i rellegissin l’article de Zbigiew Brzezinski, de l’1 de febrer de 1995, tal vegada es podrien fer les mateixes preguntes que es va fer el politòleg i conseller de seguretat dels Estats Units, per donar-los una resposta diferent. El politòleg d’origen polonès es preguntava: «Quina ha de ser l’extensió de l’aliança euroatlàntica? Quin ha de ser el paper d’Alemanya a Europa després de la Guerra Freda? Quines han de ser, finalment, les relacions d’Europa i de l’OTAN amb Rússia?». L’article advocava per l’ampliació de l’OTAN. Serveixi com a exemple transcriure un dels seus titolets per comprendre la realitat actual: «Si els EUA continua lliurat a la xerrameca, es podria també consolidar l’oposició russa a tota classe d’ampliació de l’OTAN, de manera que qualsevol mesura per ampliar l’Aliança es consideraria inevitablement com a portadora d’un missatge hostil per a Moscou». L’ampliació de l’organització militar va ser una realitat en incorporar-hi la majoria dels països que van formar part del Pacte de Varsòvia.
Rússia continua sent la segona potència nuclear i militar del món; és un país que sent l’amenaça d’una OTAN que té les tropes a la seva frontera, d’aquí que Moscou consideri hostil aquesta ampliació.

Per la nostra banda podem buscar raons cíniques per argumentar el nostre dret a l’autodefensa, podem argumentar la indignitat de Putin i els seus col·laboradors, podem defensar un cert escepticisme moral per convèncer-nos dels nostres principis ètics, però el que no podem fer, ni hauríem de consentir, és que la narrativa bèl·lica ens porti a la destrucció total i absoluta de la vida en el planeta. La possibilitat d’una guerra nuclear és més una realitat avui que ho va ser durant la crisi dels míssils de 1962. La capacitat de destrucció de l’armament que utilitzen els exèrcits avui és més letal que mai.

Segurament podem pensar que no s’arribarà a un enfrontament. També pensàvem que després de la Segona Guerra Mundial era impossible una guerra a Europa. Malgrat això, va ser possible la guerra dels Balcans i ara la guerra a Ucraïna és un enfrontament bèl·lic en sòl europeu. Així, hem d’acceptar que és possible una guerra entre europeus.

Recordo un símil que vaig llegir en l’únic número publicat de la revista Democràcia. Era el temps en el qual es van instal·lar els míssils nuclears balístics Pershing 2 a Alemanya Occidental (llavors existia encara el mur de Berlín). A la revista s’especulava amb el llançament d’un míssil SS-20 soviètic sobre Madrid. Aquell míssil nuclear balístic tenia tres caps i es dirigien a centres militars i polítics de la capital. El resultat hipotètic del que suposaria l’atac sobre Madrid és que la ciutat quedaria totalment destruïda.

A Ucraïna, al Iemen, a Somàlia i en altres conflictes, no moren els generals, ni els caps d’estat i de govern, mor majoritàriament la població civil. Què s’oculta darrera d’aquesta denominació? El primer que ens diu aquest eufemisme és que són víctimes no combatents, no són militars, ni alts estaments de cap país, són homes, dones i nens que pateixen les penúries d’una guerra, l’única regla de la qual és la destrucció total de l’enemic.

Contemplem les imatges de la guerra a través dels mitjans audiovisuals, són una vacuna poderosa. La mort, l’assassinat no va amb nosaltres. Nosaltres vivim en lloc segur, no hi ha guerra, o sí que n’hi ha? Pertanyem a l’OTAN i aquesta organització està preparant-se per a la guerra per mantenir la pau, s’està rearmant (mai ha deixat d’estar armada) per intimidar l’enemic, i aquest, al seu torn, diu estar preparat per defensar-se.

Les relacions internacionals pateixen la malaltia de l’esquizofrènia, i així ens va.
Imaginem una guerra convencional: es bombardegen les nostres ciutats. Soldats enemics saquegen, maten i violen sense pietat. Els drons crivellen un grup de persones que es disposen a recollir l’ajuda humanitària que ens envien aquells països pobres als quals les nostres polítiques econòmiques i militars han condemnat a la misèria. Les imatges que contemplem en els nostres televisors són reals, les vivim i patim, no ens fa falta imaginar-les. La guerra ens està trucant a la porta de casa.

Si, en algun moment, la guerra es converteix en nuclear, tots serem vençuts. Ningú viurà per explicar-ho i qui visqui segurament desitjarà estar mort. Potser ha arribat el temps de canviar d’eslògan: «Si vols la pau prepara’t per a la pau», o millor encara, una frase més directa i popular: «Fes l’amor i no la guerra!».