Era l’any 1965 quan un servidor va néixer i, amb altres esdeveniments més importants i dignes per celebrar, va aparèixer tot arrasant apoteòsicament al mercat musical d’aquesta convulsa  època una cançó del grup musical Los Sírex anomenada Si yo tuviera una escoba.

Deixant de banda la possible doble intencionalitat de la lletra, com varen gaudir amb L’estaca d’en Lluís Llach, és ben plausible que molts dels nostres petits i més propers  governants hagin pres d’ençà les eleccions de maig de 2023 el desig irrefrenable de fer neteja dins dels seus municipis, malgrat que el codi civil, el codi penal i moltes ONGs,  associacions veïnals o grupuscles marginals, degudament mantinguts i subvencionats, posin pals a les rodes per tal de mantenir una convivència amb normalitat i el nostre estat de benestar que tantes persones anhelen. 

Netejar els carrers plens de brutícia, d’excrements de gossos, gats, coloms i gavines, mobiliari urbà fet malbé per bretolades, grafits a tort i a dret, foragitar el menudeig de droga, controlar els VMP i el seu ús indegut, comprovar les assegurances i ITV dels vehicles i la documentació dels conductors, verificar si als nostres carrers tenim personatges amb ordres de detenció o, fins i tot, com passa massa sovint, buscats per jutjats o policies d’altres províncies o per la Interpol, voreres amb els panots trencats, arbres i branques en mal estat que cauen amb les sobtades tramuntanades que aquí mai bufen, pisos amb sobreocupació o que venen empadronaments per legalitzar la seva irregularitat amb el vistiplau necessari i prevaricant de les autoritats; per evitar-ho seria  tan senzill com fer complir les lleis estatals i regionals i les ordenances municipals, amb valentia i, si cal, amb l’escombra de torn (guante de seda, puño de hierro).

S’ha tornat a fer palesa darrerament la gran novetat que hi ha un mercat negre de venda d’empadronaments, un dels requisits necessaris per obtenir beneficis socials com la sanitat pública gratuïta, l’ensenyament públic gratuït, ajuts al lloguer, als subministraments d’aigua, electricitat, beques menjador, etc. (que paguem  entre tots els que cotitzem i/o paguem impostos). Si per empadronar una persona a un habitatge cal l’autorització del propietari i, en cas de lloguer, del propietari i dels altres membres que allà resideixin i cal portar el contracte de lloguer amb la preceptiva cèdula d’habitabilitat, on figura per la superfície i el nombre d’habitacions quantes persones hi poden viure, com és que s’autoritza l’empadronament de més persones de les que la mateixa llei hi permet viure? 

Controlar aquests temes i la neteja dels carrers de brutícia i gent indesitjable era fins ara un discurs de la dreta rància, feixista, dels fatxes de tota la vida, i ara sembla ser que quan la ciutadania n’està ben farta i assumeix un target de votants decisiu, agafem el toro per les banyes i assolim el lideratge de controls de persones de dubtosa reputació o modus vivendi, negocis, i de retruc promulguem els discursos que fins ara eren molt molestos, políticament incorrectes i de tarannà de temps pretèrits, però sense oblidar que hem discriminat segons quins nouvinguts d’altres regions del nostre propi país.

Recordo del meu temps de tertulià a Radio Vilafant una conversa que vàrem mantenir en referència a la «Ley Mordaza», llei que per aquest nom tan curiós jo desconeixia totalment i que va resultar ser «la Ley de protección de la seguridad ciutadana» aprovada el 2015 (4/2015 de 30 de marzo).

Aquesta llei tan molesta per als esquerrans, podemoides, perroflautes, mantinguts i delinqüents, tracta bàsicament que no pots exercir la prostitució als carrers i carreteres, prohibeix els top manta, prohibeix portar armes, drogues, material pirotècnic i d’altres per evitar actes delictius o bretolades, l’okupació... Però és clar, a mi si em fan un escorcoll al cotxe o a la motxilla o a qualsevol persona normal, com que no portem d’aquestes coses al damunt, no ens molesta; es veu que a ells, per una raó desconeguda, sí que els provoca certa reacció al·lèrgica. 

Encara estem esperant els 800.000 habitatges promesos pel maniquí i d’altres administracions en època electoral; s’han carregat el mercat del lloguer amb l’invent de les «zones tensionades», controlar els preus de mercat assolint l’efecte contrari del desitjat, com sempre; l’oferta ha minvat, els preus han augmentat i per acabar-ho d’arrodonir, aplicarem mesures restrictives als habitatges d’us turístic (s’hagués regulat abans...) que provocaran que ningú inverteixi en totxana, una de les principals fonts d’ingressos de Catalunya , juntament amb el turisme i d’altres mercats negres com  el 3%, el llacisme, la droga i la prostitució. 

Però els nostres intel·ligents mandataris, per tal d’obtenir habitatge social, ara obligaran que el 10% dels nous habitatges siguin «cedits» com a habitatges socials, és a dir, que el seu cost es repartirà al 90% de la resta de la promoció, pagant com sempre els compradors del mateix edifici  l’habitatge social que hauria de promoure l’ESTAT directament, com va fer el Tito Paco amb les VPO que amb els temps varen treure les plaques dels edificis.

Potser algun dia els ajuntaments faran públiques les dades de quants pisos socials tenen, quants estan ocupats i quants sense ocupar perquè s’han de rehabilitar i no hi ha pressupost per fer-ho, oi?

I una petita reflexió que ben segur es deu al canvi climàtic, tant de moda darrerament: és curiós comprovar com nouvinguts de l’est d’Europa o Àsia, a l’arribar a un país més càlid com el nostre i amb un estat de benestar envejable, no volen sentir ni parlar del comunisme i, per contra, d’altres persones d’ultramar del sud o l’oest que han fugit de climes més càlids que el nostre i amb dictadures comunistes o tiranies africanes encobertes, ens volen imposar  els seus sistemes obsolets. A veure si aquests canvis climàtics/demogràfics remouen malament les connexions de les neurones... 

Passat el deliri del Carnaval i la Quaresma, esperem que la Setmana Santa sigui un bon punt de sortida per a un estiu de molta feina i salut.