Aquest dijous passat es va presentar el darrer número de la Revista de Catalunya (el 324) a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres, amb un dossier dedicat a «L’exili, una constant històrica». Aquesta publicació constitueix un fenomen insòlit en el nostre panorama cultural, no gens habituat al fet que una revista arribi als cent anys d’existència (encara que en aquest cas els hagi complert amb diferents intervals d’interrupció). Efectivament, la Revista de Catalunya fou fundada el 1924 pel periodista, escriptor i polític Antoni Rovira i Virgili (1882-1949) i enguany fa els cent anys. Un historiador actual com Jaume Sobrequés ha dit que la revista ha estat «el més alt exponent de la cultura catalana del moment en què apareixia». 

I quins han estat aquests moments? D’entrada, cal distingir dues grans èpoques. Una primera, «històrica», que aniria del 1924 fins a l’any 1967. I una d’actual, que s’inicià el 1986 i que s’ha perllongat fins als nostre dies. 

Com la resta de publicacions en català, s’ha vist condicionada pels convulsos esdeveniments polítics que ha patit el nostre país: la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), la Guerra Civil (1936-1939), el franquisme (1939-1977). Va néixer el 1924 durant la dictadura del general Primo de Rivera i ja aleshores es convertí en un símbol de catalanitat i de valors democràtics. Va tenir continuïtat fins al 1929, quan va suspendre la seva publicació per problemes econòmics.

Posteriorment, s’edità en períodes força breus: el 1930-1931 (sota la direcció de Ferran Soldevila), el 1934 (dirigida per J. V. Foix) i el 1938 (amb un direcció col·legiada i editada per la Institució de les Lletres Catalanes). Amb el triomf franquista, passà a l’exili i va poder treure diferents números en períodes encara més curts: 1939-1940 (editada a París), 1943 (Mèxic),  1947 (París), 1956 (Sao Paulo, Brasil) i 1967 (Mèxic). 

Al final del franquisme i amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya, la revista es tornà a editar el 1986,  en un context més òptim gràcies a la iniciativa de Max Cahner (1936-2013), que la dirigí i fou el seu principal valedor. Amb diferents equips (ara és dirigida per Lluïsa Julià) ha aconseguit, com en la primera època, aplegar la flor i nata de la intel·lectualitat catalana contemporània. El volum d’articles de primera qualitat i de gran diversitat temàtica apareguts és impressionant. En l’etapa 1924-1967 va treure 105 números, amb un total de unes 12.500 pàgines. En l’etapa actual (1986-2024), n’ha tret 324, amb unes 48.000 pàgines. Les més de 60.000 pàgines constitueixen un corpus imprescindible per entendre la cultura catalana del nostre temps. Ara es preparen els actes commemoratius del centenari i no tardaran a fer-se públics. Estigueu atents!