Desprès d’una profunda reflexió i una comprovació científica de les repercussions col·laterals derivades dels virus, estic en disposició de publicar el resultats de la recerca que he fet sobre els efectes que el coronavirus va tenir, en els mesos que estava en la seva màxima virulència i expansió, sobre la producció literària de la població major de cinquanta anys i sobre mi mateix.  
Encara que va ser una gestació llarga, semblant  a la dels elefants, perdó, elefantes, el seu fruit va donar llum, en els anys posteriors al confinament, a una quantitat inversemblant de fills literaris de tot tipus. Majoritàriament novel·les, o més genèricament dit,  llibres de narrativa, incloent-hi: contes, viatges, autoficció, etc. i poesia.

Com a editor, puc donar fe que la productivitat ha estat fecunda perquè a una editorial petita i no ubicada a Barcelona com Cal·lígraf  hem rebut durant aquets darrers anys 2022 i 2023 aproximadament entre 8 i 10 originals mensuals, dels quals el 90%  dels autors —entre els quals confesso formar part—, reconeixem obertament que les creacions literàries són fruit de l’obligat període de confinament pel coronavirus.

Haig de precisar, que tal diarrea creativa no ha sigut considerada per ningú com a part de la simptomatologia del virus, ja que aquells que van emmalaltir estaven prou fotuts per pensar a escriure, sinó com un efecte col·lateral; el que es deriva  del confinament domiciliari ininterromput de 99 dies, decretat pel Govern, al qual vam estar sotmesos tots els habitants d’aquest país, a excepció feta de les professions imprescindibles: sanitaris, seguretat i emergències, que van estar treballant de valent.

Tres mesos donen molt  de si i encara més si hi afegim dues pròrrogues de menor intensitat confinatòria.

No ens havíem vist mai en una com aquesta! Ni les vacances ni els anys sabàtics s’hi poden comparar, ja que en ambdues situacions un no es queda a casa, sinó que es socialitza constantment, activitat que en el confinament no et podies permetre. 

Tancat a pany i forrellat a la llar, malgrat els truquets de treure a pixar el gos del veí o anar a comprar el pa al mati i a la tarda, la resta de temps ens la passàvem a casa veient sèries de Netflix i escoltant les estadístiques i oracles del doctor Fernando Simón i del ministre Salvador Illa, al qual se li va quedar una cara de pena que encara l’arrossega. En aquestes condicions, sense treballar i amb els fills ja criats i confinats en altres domicilis —crec que és la raó per la qual els escriptors novells són majors de 55 anys en la pràctica totalitat—, no et quedava altre remei que llegir o escriure. I vist l’augment de producció literària, no és difícil arribar a la conclusió que al nostre país hi ha més escriptors que lectors.

Analitzant aquest boom literari he trobat una curiosa coincidència: l’autoria de la superabundància literària actual correspon als fills d’un altre boom: el denominat baby-boom, o sia, aquella generació que va vindre al món després de la guerra mundial, quan les coses van començar a millorar econòmicament i es practicava com a mètode anticonceptiu el del doctor Ogino, que no era un prodigi d’exactitud i eficiència. Sense televisió, ja us podeu imaginar quina era la millor distracció a practicar pels pares dins de casa. 

D’aquestes distraccions, practicades  amb nocturnitat i reincidència, vam néixer els nens del baby-boom,  que fatalment en arribar al climateri i la pitopausia hem esdevingut protagonistes de l’avi-boom literari, parint, amb la mateixa productivitat que els nostres pares van fer fills els anys 50-70, criatures literàries. 

Afortunadament no tots els fills del baby-boom van dedicar el confinament a les parides literàries. Altres, molt més perillosos socialment, ho van fer en el camp musical. Tots recordareu aquelles escenes que passaven a la televisió en les quals algunes persones tocaven instruments o cantaven àries d’òpera des dels balcons de les cases a l’hora del capvespre. Quina imatge tan poètica! Quina malenconia més dolça! És clar que a la televisió només feien el reportatge d’aquells pocs que afinàvem i, amb filmacions que no duraven més de trenta segons o, com a molt, un minut. Compadeixo els veïns als quals els tocava aguantar el pesat que practicava amb la trompeta o desafinava com una molla rovellada. Aquests no sortien per la tele, però els dels balcons dels voltants segur que no ho trobaven tan romàntic. Potser alguna mort per insuficiència respiratòria atribuïda al coronavirus s’hauria d’haver adjudicat a un rampell d’un veí embogit per l’atemptat sonor. En aquest apartat vull descarregar de culpa als avi-boomers, perquè entre els agressors musicals hi havia majoritàriament músics de les generacions posteriors.

M’ha quedat la sensació, però, que tots ens vam tornar més tolerants en aquells dies de confinament. Recordo imatges entranyables, ara per desgràcia oblidades, de gent aplaudint des de finestres i balcons, a una hora concreta, a metges i personal sanitari per la seva abnegada i heròica dedicació a la comunitat, i  em pregunto: on és ara el nostre retorn a aquella feina tan admirada? Ens hem oblidat ara, quan assistim impertèrrits i sense solidaritzar-nos amb les justes reclamacions de les infermeres i altres sanitaris, dels sous baixos i les deficients condicions de treball?  O quan ens enfadem i critiquem els metges per la saturació de la seguretat social ara que la grip torna a col·lapsar els hospitals?

Però estava parlant de la literatura pandèmica. Potser a alguns de vosaltres, imaginats lectors, us ha picat la curiositat de saber quins són els temes preponderants en les propostes de publicació rebudes. No he fet una estadística fidel però a grosso modo i fiant-me de la meva memòria, que no és gaire de fiar, tinc la sensació que majoritàriament han estat memòries ficcionades de l’autor o de familiars del seu entorn, situades a la Guerra Civil espanyola o a la postguerra, temes altre cop condicionats per l’edat mitja dels avi-boomers.

Dins de l’apartat de poesia, aquesta ha estat majorment lírica i intimista. Però el grup del poetes és un grup que menja a part. Aquests produeixen igual amb confinament que sense, i totes les edats, amb més o menys encert, són productores de poemes.

L’assaig mereix un capítol a part i diria que el confinament no en va incrementar la producció.

L’autor d’assaig és un corredor de fons que ja treballava en els seus temes abans de la pandèmia i percentualment les obres rebudes d’aquest capítol no arriben al 10% del total.

Amb totes aquestes dades a la mà, la conclusió és que s’ha produït un canvi en l’oci dels fills del baby-boom, passant dels cursos de macramé o de punta de coixí als tallers d’escriptura. Potser des del confinament hem comprovat que és mes fàcil emmagatzemar pàgines escrites en un arxiu de l’ordinador que cortines, cobrellits, aquarel·les, tapissos i altres fruits de la creativitat manual. 
Alguna cosa haurem guanyat, pensaran els fills. Almenys espai.