Vaig escriure, pels Sants Innocents de fa dos anys, un article amb aquest mateix títol, i que deia coses semblants a aquestes: 

A data d’avui els humans sabem generar éssers virtuals que suposadament ens fan companyia, mentre deixem la nostra gent gran a residències, i les visitem molt de tant en tant. Congelem òvuls i esperma en edat de fecunditat, per intentar ser mares i pares en edat de ser avis o àvies. Podem clonar ovelles, però encara no sabem com alleujar el dolors menstruals de les dones. Pretenem menjar sa alimentant-nos de productes collits fa mesos, cuinats fa setmanes i posats a la venda fa dies. Tenim pantalles d’altíssimes prestacions tecnològiques i cada vegada sabem llegir i escriure menys. Diem estimar la pau, mentre ens posem de perfil quan un país n’envaeix un altre, o quan milions de persones s’han de desplaçar per causa de conflictes armats (amb armes que no cauen del cel, sinó que es venen des de les economies més.. «avançades»).  Pretenem estimar la natura mentre observem i contribuïm impàvids al consum suïcida dels seus recursos. 

I tot això no són bromes (que si ho fossin, serien de molt mal gust, molt  d’humor negre). Tampoc són bromes coses que per a les persones nascudes al segle passat, ens ho haurien semblat si ens ho explicaven un dia com avui, de Sants Innocents, de petits: podem beure aigua dessalada del mar, generar energia del vent i del sol, desplaçar-nos en vehicles elèctrics, curar càncers i la gran majoria de malalties, produir aliments pràcticament per a tota la població mundial..., i aquestes són coses meravelloses que ens fan viure i per les quals val la pena viure. 

El món, construït sobre la paradoxa i les contradiccions, la grandesa i la desigualtat, l’avenç tecnològic i la hipocresia social, la possibilitat de supervivència de l’espècie i l’absurditat de posar-la en perill..., sembla girar en òrbites contradictòries d’esperança i extermini. I malgrat tot tanquem un any més, amb l’auguri que el proper sigui igual o millor, amb el compromís del record i homenatge a totes les persones que ens han deixat, i que al final de cada dia les coses boniques acabin ocupant més espai al cor que les coses dolentes. 

Aquest és el meu desig per a totes les lectores i lectors, que al llarg de l’any dediqueu estones a llegir aquest racó del setmanari, que a vegades me’n feu comentaris i que us agraeixo. A vosaltres i a tothom, el millor per a l’any nou que ja tenim a la cantonada. (I si pot ser, que porti molta pluja i neu!)