Un article sobre l’any 2024, publicat pel CIDOB i signat per Carme Colina, investigadora sènior de l’esmentada institució, disserta sobre els deu temes que marcaran l’agenda política, econòmica i social dels pròxims dotze mesos. L’enunciat dels temes són: més conflictivitat, més impunitat; la democràcia a examen; de la saturació informativa a la desconnexió social; intel·ligència artificial, explosió i regulació; ressaca econòmica i sostenibilitat del deute; sud i nord; retrocés dels compromisos internacionals; desbordament humanitari; seguretat versus drets; desacoblament entre interessos i valors. Evidentment, aquests temes estan basats en un profund estudi de la realitat del món des d’una visió acadèmica i de la ciència política.

Quan es projecta una narrativa cap al futur, encara més, si aquesta està basada en un estudi acadèmic, s’estudia prèviament el passat, en altres paraules, els temes que tindran importància i marcaran les agendes de 2024 són heretats de l’any que deixem enrere i de molts altres anys en què es va gestar la nostra realitat actual.

L'herència que deixa l’any 2023, i la seva conseqüent projecció en l’any que entrarem, és la de les armes i la de les urnes. Guerra a Ucraïna. Putin, la setmana passada, va anunciar l’increment de la despesa militar, la modernització del seu armament nuclear i el nombre d’efectius militars del seu exèrcit. Guerra i genocidi a Gaza. Israel fa cas omís a les crides d’un alto el foc. La seva ofensiva militar està destinada a posar fi a Hamas i a qualsevol possibilitat de crear una Palestina viable. La seva guerra està consentida pels Estats Units i els seus aliats, que lluny de condemnar el genocidi i de sancionar econòmicament l’estat israelià, continuen subministrant-los armes i comprant-les-hi al seu torn. Qualsevol conflicte armat augmenta la inestabilitat global i conseqüència directa d’un món inestable són la pèrdua de drets fonamentals, la fam, la pobresa, la destrucció de l’hàbitat dels 70 països on hi ha una guerra avui dia i, per consegüent, un retrocés de l’ajuda humanitària. Creu Roja Internacional, la setmana passada, així ho ha anunciat.

Als Estats Units se celebraran les eleccions presidencials i, depenent de quin partit les guanyi, el mapa polític del món s’inclinarà cap a un costat o un altre de la balança. Hi haurà eleccions al Parlament Europeu, aquí, també la geopolítica importa. Si Europa vota cap a la dreta i augmenta la representació de l’extrema dreta, evidentment, les polítiques socials, culturals i militars canviaran de signe, i l’auge constant i sostingut de l’extrema dreta i de la dreta extrema als països europeus és un mal auguri per als valors que defensa i representa Europa, almenys sobre el paper.
Un servidor sap molt poc d’endevinalles del futur, però, si indago sobre les polítiques que practiquen, per exemple, el Partit Popular i Vox, allí on governen, resulta evident quines polítiques es poden promulgar des de la Unió Europea si la primera força política és el Partit Popular Europeu.

Deia que el futur es va començar a construir en un pretèrit imperfecte, és a dir, en un temps passat no concretat. Recordem, que fins a la Revolució Industrial i les revolucions franceses i nord-americana, els temps de la Història van estar establerts per criteris molt diferents. La visió del futur del món la va imposar la màquina de vapor i els artefactes mecànics que es van crear per desenvolupar la industrialització del món. I amb ells van venir els avanços tecnològics i científics.
La construcció del futur s’escriu avui amb la mirada posada en dos grans protagonistes: la ciència bàsica (recerca) i la ciència aplicada (tecnologia).

Quines matèries s’inclouen en aquesta construcció del futur?

La biologia, de la qual es va dir que el present segle seria la seva centúria, i la biologia evolutiva, de la qual deriven la genètica, la neurociència i la majoria d’avanços en medicina. En tecnologia, la informàtica i la cibernètica ajuden la progressió científica. El nostre present està immers en un avanç exponencial científic i tecnològic en les disciplines esmentades i en moltes altres, com les denominades TIC, és a dir, la digitalització de la societat, l’expansió d’Internet o, en un passat recent en termes històrics, l’energia atòmica, els avanços en aeronàutica, l’automoció i en la recerca espacial, avantsala de nous enginys, com els supercomputadors, la bioenginyeria o la manipulació genètica.

En aquest pròxim any, acabarem d’assumir la realitat virtual, el metavers (conjunt d’espais digitals en els quals pots socialitzar-te, aprendre, jugar i molt més). En resum, estem construint un futur en el qual la ciència i la tecnologia són els impulsors. Aquesta narrativa reforça la idea que la revolució científica-tecnològica és el motor d’una societat dinàmica i de progrés.

Mentre es perfila aquesta societat futura, el nostre present es va dissenyar al final de la Segona Guerra Mundial, quan el món era bipolar: un Occident aliat dels Estats Units i els països aliats de la Unió Soviètica, que formaven el bloc comunista. El tercer en discòrdia eren els països no alineats, que en la seva majoria eren els països de l’anomenat Tercer Món, és a dir, el món de la pobresa, de la fam, del subdesenvolupament i el postcolonialisme. Permetin-me mencionar un altre món que també existia i existeix i que poques vegades és anomenat: el Quart Món, aquest món que viu en el llindar de la pobresa als països desenvolupats. I que s’ha agreujat més a conseqüència de les successives crisis que hem patit des de 2007. És un món que sempre ha existit i que mai volem veure. Les crisis no han acabat i ja se n’anuncien de noves que seran cada vegada més visibles i evidents. Mentrestant, es competeix, en un món desordenat, per qüestions que no s’acaben d’abordar, com el canvi climàtic, el qual des de la ciència és adjectivat com a canvi global. Un apunt final: en el nostre món científic, tecnològic i d’opulència i consum hi ha una desigualtat creixent.
Per no deixar-me portar pel pessimisme i posar llum en el nostre present, cito John F. Kennedy: «Hi ha riscos i costos per a l’acció. Però són molt menors que els riscos a llarg termini d’una inacció còmoda». Serveixin les paraules del president estatunidenc per aprendre del nostre passat i del nostre present les lliçons que ens evitin caure en un buit històric. No actuar davant els riscos del canvi global tindrà uns costos econòmics, socials i polítics difícils d’assumir per a les pròximes generacions. Sabem que la vida és canvi, adaptació. Ho sabem per les evidències científiques i socials, tot canvia i, precisament, per això, no hem de perdre el futur per una falta d’acció decidida per afrontar els reptes del present.

Ens hem quedat amb la idea de la societat líquida, governada per la mentida i la falsedat, a la qual alguns mitjans de comunicació no són aliens. Som obsessius en l’adquisició de l’últim artefacte tecnològic i busquem en la innovació constant una mena de panacea, o la disrupció del nou, aquesta barreja de recepció esperançada i de trencament que ens atreu i allunya alhora, sent aquesta contradicció la nostra aproximació a l’ús de la tecnologia. Un exemple evident el vaig exposar en la meva tribuna anterior, quan em vaig acostar a la intel·ligència artificial: tenim la promesa de transformar el món amb ella, assumint el risc d’«ocasionar una desocupació massiva, o de canviar la naturalesa de la guerra —a través d’avions, vaixells i soldats robotitzats—, la qual cosa ens porta a témer pel futur de la humanitat. No obstant això, cap d’aquestes pors o esperances és nova» (Ducan Bell, professor de Ciències Polítiques i Relacions Internacionals, en el Christ’s College, Cambridge University).

Què ha transformat la ciència i la tecnologia?

Per a les expectatives sobre les quals diàriament es disserta en relació als avanços exponencials de la ciència i les seves aplicacions tecnològiques, la transformació és escassa: és major el seu impacte sociològic que l’aplicació real. El professor Bell, sobre aquest tema, opina que «la gent no viu encara en grans estacions orbitals o en bases en altres planetes, ni viatja pel món amb motxilles propulsores, ni depèn de robots personals sensibles per satisfer les seves necessitats. No obstant això, aquests eren els temes més habituals a principis i mitjans del segle xx». La ficció va imaginar un futur per als nostres dies al qual encara no hem arribat; el model Nexus 6 de replicant dista molt encara de ser una realitat.

2024 serà l’any en què s’examinarà la democràcia a Europa i els Estats Units. Serà un any econòmicament complicat; un any en què perdrem valors en benefici dels nostres interessos; un any de crisis humanitàries i de guerra, un «més del mateix» infinit sense aparença de solució; un any en què la saturació informativa ens relatarà tots els mals del món i contarà poc de les bondats del nostre món, que com les bruixes, «haberlas haylas».

En les relacions Nord-Sud, cal afegir que el Nord és cada vegada més vell, més conservador i egoista, i el Sud està cada vegada més poblat i la seva població, molt jove, cerca al Nord un món idíl·lic que no existeix.

Busco un antídot davant l’escepticisme, d’un costat, i en la fe cega i falta de crítica en l’altre, per ajudar-me a situar, en la justa mesura, una visió plausible dels pròxims anys, començant pel que estrenarem en uns dies. L’antídot trobat és una frase d’un discurs de Jonh F. Kennedy, per tant, unes paraules que venen de 64 anys enrere i, no obstant això, són un manual útil per al nostre present i, tal vegada, per a l’avenir: «Quan el poder porta l’home cap a l’arrogància, la poesia li recorda les seves limitacions. Quan el poder redueix l’àrea de preocupació de l’home, la poesia li recorda la riquesa i la diversitat de l’existència. Quan el poder corromp, la poesia neteja».

Els desitjo any 2024 feliç, pròsper i en pau.