Havíem deixat les legions el 3 d’agost de 216 aC prop de Cannas, comandades pel cònsol Terenci Varró, i enfrontades a l’exèrcit d’Anníbal. L’exèrcit romà s’estén al llarg de tres kilòmetres i el jove Publi Escipió ocupa lloc amb les legions del centre. Als extrems, la cavalleria, el flanc esquerre amb Terenci Varró i el dret, Emili Paulo. La disposició dels manípuls en què es dividia cada legió l’ha canviat Varró per l’ocasió, aconseguint major profunditat, però al mateix temps l’espai d’entremig és molt més reduït i impedeix maniobres fluides. Davant de les legions, totes les forces de què disposa Anníbal es despleguen al llarg de tres kilòmetres també, però amb menor profunditat donat que són menys nombroses, amb la cavalleria gal·la i ibera sota les ordres del general Himilcó i la númida, a les de Mahàrbal. La infanteria cartaginesa del centre la composaven els gals i ibers, menys fiables, als quals Anníbal fa avançar formant una corba convexa. I la infanteria africana d’Anníbal es va quedar quieta a la posició, sense avançar, una maniobra mai vista fins llavors i que els generals de Roma no varen saber interpretar, exultants com estaven i sentint la victòria que els havia de donar el simple fet de doblar en nombre els de Cartago. A poc a poc, les legions fan retrocedir els ibers i gals i el que era una corba convexa comença a semblar el fons d’una bossa, amb els costats guardats per la infanteria africana, que encara no havia començat a atacar. En aquest punt, Anníbal ordena a la cavalleria d’Himilcó d’atacar i desfer-se de la romana comandada per Emili Paulo, cosa que aconsegueix molt ràpidament. Però el cònsol Varró fa una lectura del que passa molt positiva per als interessos de Roma, veient que el centre de la formació cartaginesa s’enfonsava, i així comptava trencar en dos l’exèrcit d’Anníbal i aniquilar-lo després amb la força del seu nombre de legionaris, per la qual cosa va mantenir l’ordre d’avançar, i les legions s’anaven endinsant a l’espai que Anníbal els havia deixat entre el fons de la bossa d’ibers i gals i els costats d’infanteria africana. En aquell moment, Anníbal va donar ordres als infants africans d’avançar i atacar els flancs de les legions, maniobra que realitzen avançant més ràpid els més allunyats i a poc a poc els més propers a les legions, tancant d’aquesta manera la bossa al voltant de les legions. Mentrestant, la cavalleria d’Himilcó, un cop desfeta la de Roma del flanc dret, s’ha desplaçat al galop al costat esquerre i rodeja les forces de cavalleria de Terenci Varró i les destrossa, i deixa les legions sense cavalleria que els protegeixi els flancs. Vista la situació, Varró fuig amb un grup de genets i aconsegueixen arribar a la fortalesa de Venúsia, on té temps de pensar i lamentar-se de la derrota, tot i que encara no en coneix el vertader abast, ja que la lluita continuava a Cannas, on el jove Publi Escipió continua lluitant amb valentia. Però el desastre és absolut i Escipió rep ordres d’agrupar les forces que pugui i marxar cap a Canusio, per salvar tots els homes que pugui. Se’ls uneixen altres tribuns i amb uns quatre mil homes escapen del cercle, recullen els legionaris que havien quedat en el campament romà i sumen així uns deu mil. La derrota de Cannas és la més aclaparadora patida per Roma fins llavors: vuitanta senadors hi varen morir, més de la meitat dels tribuns militars (29 dels 48), els dos procònsols, i segons Titus Livi i Polibi, entre cinquanta mil i setanta mil legionaris. Arribats a Canusio, Publi ha d’enfrontar-se, sent com és el tribú més jove, a una rebel·lió i intent de deserció dels altres tribuns, que es plantegen fugir a algun regne amic, vist l’abast de la derrota de Roma, que donen per definitiva. Publi s’hi enfronta i pronuncia un jurament solemne dirigit a Júpiter Optimus Maximus, demanant que els pitjors mals caiguessin sobre ell i  la seva família si no el complia: jurava que mai abandonaria la República, ni permetria que ningú ho fes, matant si fos necessari. Ho fa jurar també als tribuns i aconsegueix que es desdiguin de l’intent de deserció, i amb només dinou anys, l’elegeixen com cap de tots ells, amb la comesa de dur fins a Roma les dues legions vençudes, però no mortes, i que tindran un llarg recorregut que coneixerem més endavant. Un cop a Roma, els tribuns són sotmesos a una mena de judici al Senat, que opta per no sancionar-los per la derrota, però, en canvi, condemnen les dues legions a un desterrament a Sicília, on no podran lluitar per recuperar el seu honor, i es converteixen en les «legions maleïdes». Roma està en estat de xoc, el Senat pren mesures per evitar el pànic, recluten tots els homes a partir de disset anys per defensar la ciutat del previsible atac d’Anníbal; també es formen dues legions amb esclaus armats i material antic de batalles guanyades; i finalment, vuit mil homes condemnats per diversos delictes penats fins a la mort, als quals s’ofereix la redempció si lluiten per Roma. Anníbal envia un oficial al Senat amb deu presoners escollits entre els milers fets a Cannas, amb l’encàrrec de negociar-hi un rescat. Però es troba amb un Senat que no defalleix i li envia un missatge amb què probablement no comptava: Roma no està disposada a pagar rescat per uns homes que s’han rendit i s’han convertit en esclaus de Cartago, sense honor. Anníbal entén en aquell moment que la confrontació amb Roma no serà a l’estil hel·lenístic del que ell està imbuït per la seva formació amb tutors d’aquella procedència, l’estil grec que podria finalitzar amb un acord de repartiment de poder i zones d’influència. No, amb  Roma és diferent: lluitarà fins a destruir l’adversari o ser destruïda ella mateixa, aquesta era la virtus romana: lluitar, resistir, recomposar-se, mai rendir-se, fins a la victòria final o la mort. Anníbal va optar per dirigir-se cap al sud d’Itàlia en lloc d’assetjar Roma, probablement influït pel record dels vuit mesos que va costar la conquesta de Sagunt, una ciutat molt més petita i pitjor defensada. Però diu la llegenda que aquesta acció li va costar una reprensió de Mahàrbal, el seu general, que li va etzibar: «De què serveix guanyar una gran batalla si no aprofites la victòria fins a les últimes conseqüències?». Anníbal comptava d’anar rebent adhesions de pobles i ciutats descontentes amb Roma, com així va ser, tot i que en menor quantitat de la que era necessària per ofegar Roma. I en lloc de victòria definitiva o acord entre les potències, començaren a passar anys de lluita permanent en terreny itàlic, sense arribar a la derrota definitiva de cap dels dos bàndols. Mentrestant, Publi Escipió, l’any 215 aC contrau matrimoni amb Emilia, la filla del cònsol Emilio Paulo, mort a Cannas. I a part de ser nomenat curule edile l’any 213 aC, un graó del cursus honorum, poca cosa més se sap del que fa entre els anys 216 i 210, tot suposant que va seguir la carrera militar. Mentrestant, el seu pare Publi i el seu oncle Gneus seguien lluitant a Hispània contra els tres exèrcits que allà tenia Cartago, sense obtenir reforços o més recursos de Roma, i poc més podien fer que defensar posicions. L’any 211 aC el pare de Publi, general de les legions de Roma a Hispània, en el decurs de la campanya anual, envia a Gneus amb una part de l’exèrcit i d’aliats celtibers a contenir els cartaginesos, que aprofiten la divisió de forces per enfrontar-se a cada un per separat. Tant Publi pare com Gneus són totalment derrotats i els dos germans Escipió perden la vida a mans dels generals de Cartago, en ser abandonats en el darrer moment pels aliats celtibers i quedar així en clara inferioritat numèrica. Seguirem amb Publi Escipió el mes que ve...