La situació mundial, ni l’europea ni la del nostre país,  no m’inspiren res positiu. Per tant, tal com pertoca a un avi, en aquestes festes tan anomenades, us explicaré un bonic conte de Nadal:
«Vet aquí que una vegada, fa molts anys, quan per Nadal nevava, la gent cantava nadales i el Dúo Dinàmico i José Guardiola eren els cantants de moda, jo em trobava lluny, molt lluny de casa, colgat de sorra i rodejat de camells. Era 1968 i  feia prop d’un any que estava fent la mili  vora de l’oceà Atlàntic, en un tros de desert que llavors s’anomenava Sàhara Espanyol, la darrera reminiscència d’un imperi on, segons el rei Felip II, «no se ponía nunca el sol», i al Sàhara Espanyol tampoc. No hi nevava mai i en el temps d’hivern, era poc més o menys el que ara tenim aquí: sol, calor al migdia i fred al vespre. I de pluja, ni somiar-la.

S’acostava Nadal. En aquella època no hi havia dia de la Constitució per la senzilla raó que aquest document no existia. Llavors la llei principal era la de los Principios Fundamentales del Movimiento, que als nets i potser fins i tot al fills, els deu sonar més a un llibre de gimnàstica o a les instruccions sobre els fonaments dels balls de saló que no al títol de la llei més important d’una nació. 
Portava més de set mesos de mili, havia fet ja el campament i m’havien destinat d’oficinista a la tercera companyia de reclutes del campament del Sàhara. Feia poc que s’havia acabat el període d’instrucció i només quedàvem els soldats de plantilla; la resta havia marxat a les seves destinacions. Tots plegats no érem ni un centenar. La manca de les activitats rutinàries i la proximitat de les festes nadalenques augmentava l’enyor de la llar i feia que els grups d’amics conjunturals s’anessin reunint en petits cercles, i acabàvem fatalment parlant dels nostres llocs d’origen, explicàvem històries de nadals viscuts, amb un apartat important destinat a les evocacions gastronòmiques. En aquell desterro militar no es podien esperar gaires delicadeses en aquest aspecte i ho fiàvem tot que l’arribada del vaixell correu de la península portés els esperats paquets de la família amb els embotits habituals i, com a excepció nadalenca, neules, polvorons, guirlaches o torrons, segons l’origen del destinatari.

Per la radio canària sentíem a tothora Rezo una pequeña oración (en anglès, és clar) de l’Aretha Frankling, una meravella del soul, juntament amb el La, la, la de la Masiel o Las flechas del amor de Karina i les primeres cançons de Serrat i, com que faltava una setmana per al dia de Nadal, començaven a sonar les primeres nadales.

Cinc amics passejàvem meditabunds a la vora de la mar mirant com la marea, en retirar-se, anava deixant al descobert una gran extensió de roques planes irregularment erosionades, plenes de bases d’aigua on quedaven atrapats petits peixos que restaven pacients que tornés a pujar l’aigua per escampar la boira. 

Un noi gallec de la meva companyia es va ajuntar a la petita colla. Caminava cap cot, mirant fixament com, a poc a poc, s’anava retirant l’aigua. Li vaig demanar si es trobava bé i em va confessar que la baixada de la marea li produïa una especial morrinya en recordar la ria del seu poble. Sense apartar els ulls de les roques que quedaven al descobert, assegurava que segur que en els forats, d’aquí com allà, s’hi amagaven pops. Ens el vam mirar amb cara escèptica i en Juan el Vallecas, amb la suficiència cheli dels seus orígens li va etzibar que això que deia era una fantasmada. Ell s’havia banyat un munt de vegades en aquella platja i no havia vist mai cap pop. 
El gallec es va picar i sorrut li va respondre en el seu idioma: «Ti, Vallecas, ¿ viches algunha vez un polbo fóra dun prato?». I per demostrar com n’estava de segur de la seva teoria, va proposar que tornéssim l’endemà a la platja quan baixés la marea, preparats per pescar pops i, fins i tot, potser llagostes, va dir amb un aire misteriós. 

Així que a quarts de deu del matí de l’endemà, després de passar revista i esmorzar, ens vam trobar el petit escamot al mateix lloc del dia abans. L’anada al punt de confluència va tenir un cert aire de pel·lícula de suspens, perquè es tractava que l’aproximació es fes de la manera més discreta possible, a fi i efecte d’evitar preguntes incòmodes per part de l’oficialitat, cosa molt improbable, ja que la major part d’ells eren a Al-Aaiun, o dels companys no compinxats, que podia provocar un increment incòmode del nombre de  pescadors. 

Que la nostra expedició passés desapercebuda tenia una certa dificultat, sobretot per la indumentària que portàvem: sandàlies, eslip, samarreta i gorra, un filferro de tres pams de llarg amb la punta torçada fent un ganxo i una galleda de plàstic per anar emmagatzemant les captures. El furrier que em va facilitar el ganxo i la galleda va ser el darrer que es va apuntar a la festa. En total, érem set els que formàvem l’expedició. 

Arribats sense novetat al punt X, el Vallecas se’n fotia de la fila que fèiem, però sense ni mirar-lo, atenent les instruccions del gallec ens desplegàrem en un radi de cinquanta metres, avançant en línia de set en fons, mirant a terra per no entrebancar-nos i veure si apareixia algun pop despistat.

Tot semblava tranquil, les petites bases d’aigua eren com miralls on es reflectia el sol.
No havíem fet encara quatre passes quan el gallec va fer un crit, alhora que aixecava  el braç dret amb un pop enroscat. Trencant la formació, anàrem tots a veure l’octopus, que es resistia a afluixar les ventoses, amb les quals pressionava el braç del captor, fins que aquest, amb l’altra mà, li  girà el cap i, desprenent-lo, el posà al cubell mentre deia al nostre amic: «Vallecas, ¿viches o que é un polbo vivo»?

Aquella captura donà confiança al personal i, tornant a la formació, iniciàrem una recerca més minuciosa a les petites coves que quedaven en els laterals de les bases, però la resta de la tropa, a excepció d’en Xavier, un basc de Getaria, que també era un expert, i no parlava gaire, no n’atrapàvem ni un. La major part pde nosaltres perquè no els vèiem i la resta perquè les preses fugien i s’amagaven en forats dels quals era impossible treure’ls. Malgrat la incompetència manifesta de la majoria, la parella del nord van anar treien un pop darrere l’altre, i  la resta ens limitàvem a anar de l’un a l’altre amb els cubells per guardar-los.  

Quan la pesca del pop començava a ser una rutina, el basc va cridar: «Ai va la hostia! Gallego! Una langosta!», mentre aixecava enlaire l’animal, que movia les potes desesperadament. Altre cop tots corrérem a veure el nou trofeu, encara més cobejat. Per no ser menys, el gallec no va passar gaire estona que ja n’aixecava dues més. Fins i tot el vallecà en va trobar una, i més grossa que les altres. Els crits de joia que va fer, crec que els deurien sentir des de casa seva.

Havien passat més de dues hores des de l’inici de l’expedició i la marea començava a pujar. Vam fer recompte del botí: en total portàvem  23 pops —no gaire grossos— i quatre llagostes. Estàvem radiants! El gallec i el  basc proposaren portar la pesca al bar que hi havia a Cabeza de Playa,  que era el port d’Al-Aaiun, a menys d’un kilòmetre del campament. El cuiner, que també era gallec i amic seu, segur que ens cuinaria la pesca millor que ningú pel diumenge, quan teníem permís de sortida del campament. El Vallecas, abans d’entregar el seu trofeu, va anar a demanar al fotògraf que li fes una foto amb la llagosta per enviar-la a la nòvia.

Aquell va ser el veritable dinar de Nadal: arròs amb llagosta i pops saltejats amb all i julivert. De postres, en Salvador, que era d’Alacant, va portar uns torrons que li havien enviat de casa seva i, amb els cafès i els conyacs, vam cantar nadales, cadascú del seu poble, desafinant pels descosits.
Faltaven tres dies encara per Nadal, dimecres hi hauria ranxo especial, però segur que no tindria res a veure amb aquell banquet que havíem avançat a la festa.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, que aquest conte s’ha acabat.»

BON NADAL i QUE EL PROPER ANY  ENS SIGUI PROPICI.