Arribades aquestes dates, sembla ser que tot és alegria, disbauxa, consumisme, bones intencions per a l’any vinent, fraternitat, retrobades familiars , amor i pau, els somnis de la Grossa..., encara que  hauria de ser tot l’any, no? 

També són moments de reflexió: les fites no assolides durant els efímers 365 dies, els amics i familiars que ja no hi són, els que encara que hi siguin, no volen ser, les alegries i les decepcions... Tot plegat, fem balanç de com ha estat la nostra vida amb el propòsit d’esmena corresponent.
Encara que els postulats d’Einstein siguin vàlids, hi ha coses amb les quals no podem relativitzar, com és la paraula donada, una de les grans decepcions que definiran el 2023.

Fa uns dies vaig visitar un amic a Puigcerdà i casualment era la Fira dels Cavalls, agrícola i comercial , que recomano visitar, com el Trinxat al febrer.

Vaig comprovar que encara hi ha homes d’honor, de paraula, que signaven una transferència de quadrúpedes amb una «apretada de mans», malgrat que la dinàmica comercial i sanitària actual demani reflectir el pacte amb documents.

Recordo amb certa enyorança veure amb el meu pare  series mítiques com Bonança , qualsevol western o fins i tot de l’època medieval com els Cavallers de la Taula Rodona, Ivanhoe i d’altres, on la paraula donada era llei , sense gaire paperassa ni contractes redactats pels picaplets de torn , on donar-se la mà era la culminació d’un pacte, beneficiós per a ambdues parts.

I és que tenir paraula  en qualsevol aspecte de la vida, ja sigui en els negocis o en la prostituïda política, és —o era— molt important.

Malauradament el nostre maniquí està acostumat a dir una cosa, després el contrari, a fer allò que li convé personalment, sense reflexionar amb les repercussions i coaccions futures i que mai compleix, i amb el temps ningú se’l creurà. 

La credibilitat avui en dia és molt important per progressar i per tenir el respecte, el suport, i arribar a coalicions sòlides i amb futur; si no compleixes, mai podràs comptar amb el favor ni el suport de ningú i el teu futur depèn d’un fil molt feble.

Deteriorar la teva imatge, del teu partit i, de retruc, del teu país, tot just per aguantar a la cadira, prenent amb lleugeresa la paraula donada i el teu compromís que, sovint, ningú t’ha demanat, és una bon senyal de la indigència mental a la qual estem acostumats amb la nostra casta política.
No anirem mai bé si als nostres dirigents no se’ls demana certa preparació, i no parlo de tenir 20 màsters i 10 carreres (ara es diuen graus...), sinó de tenir certa experiència en la matèria que tractaràs i, com no, superar amb escreix unes proves psicotècniques, físiques i anàlisis de sang i d’orina, ja sigui per la seva salut i, sobretot , per la nostra.

A hores d’ara, alguns dels nostres dirigents, dirigentes o dirigentis ho són perquè eren al lloc adequat i al moment adequat, sense més currículum que certa fidelitat al partit i/o l’intercanvi de fluids i una submissió total i absoluta a les paraules del gran líder messiànic.

Ja em direu quina explicació té si no és la manca de neurones o tenir-les deteriorades, per una malaltia, accident o ingesta de substancies «exòtiques» el redactar una llei en defensa de la dona i les agressions sexuals i després resulta que els violadors i agressors opten a tenir beneficis penitenciaris i molts ja han sortit de la garjola...; una llei d’habitatge per assolir allotjaments assequibles que ha provocat un enlairament dels preus de lloguer i adquisició, retirar habitatges del mercat del lloguer i un enduriment dels requisits per comprar o llogar un sostre on viure.

I com oblidar-nos de l’informe PISA? Catalunya ha esdevingut un desastre educatiu i, com és habitual, la culpa és dels altres. Els canvis continus de LOE, LOGSE, LOMCE o FOCKET cada vegada que entra un nou ministre o director general d’Ensenyament ja han provocat els resultats que s’esperaven: idiotizar els alumnes per tal que siguin peons incultes, analfabets amb títol, mal·leables i manipulables, sense criteri i sense futur laboral ni professional.

I és que a part de mantenir fugitius i la maquinària llacista, bona part dels nostres recursos econòmics han anat a parar a l’adoctrinament escolar i universitari, ja que com tothom sap, és primordial imposar una llengua en detriment d’unes altres que parlen de forma nativa 550 milions de persones (tercera a nivell mundial darrere del xinès i de l’hindi), promoure la promiscuïtat sexual,  explicar que la península Ibèrica la composen tres països (Catalunya, Espanya i Portugal), que els bombers i el CAP depenen dels ajuntaments o les   magnificències del regne imaginari i inexistent catalano-aragones (vist i llegit als llibres de text actuals).

Ja no parlaré de la manca de respecte al professorat, la permissivitat del mobbing,  l’ús dels mòbils als centres, els barracons, la manca de control de les assistències o dels deures o treballs que s’han de presentar, ja que tot té una perversa justificació encara que sigui surrealista, com el nou sistema d’avaluació amb eufemismes com «assolit», que encara no he entès què vol dir. Antigament, de 0 a 10. O, nefast, 5 aprovat justet i 10 perfecte i s’ha acabat el bròquil.
Ara que tindrem dies de relax, torno a recomanar que veieu Metròpolis o bé la mítica pel·lícula 1984 de Georges Orwell.

Gaudireu de com es manipula la població  prohibint-ho tot i anul·lant el pensament progressivament (de mica en mica s’omple la pica) mitjançant tècniques força conegudes a l’Europa de mitjans del segle passat; un líder messiànic, pobresa extrema, viure dels ajuts, racionament dels aliments, esclavitud institucionalitzada, prohibició del sexe i d’altres plaers, destrucció de la família, la creació d’un enemic imaginari, manipulació mediàtica, imposició d’un pensament únic, estat «Gran Hermano» vigilant 24/24, tortures psíquiques i físiques, tirania total i absolutista i assolir que el mateix home sigui el llop de l’home.

Mentre ens cruspim els torrons i les pulardes, mirem d’estalviar una mica, malgrat els pactes assolits i les noves transferències de competències, l’allau de pujades d’impostos i la creació de nous, malgrat que ja  en tenim 18 que a la resta de la península (traient Portugal i Andorrra) no hi són. 

Bon Nadal, Bon Any Nou i a gaudir d’allò que heu votat!