Vàrem deixar a Publi Escipió l’Africà com a supervivent del desastre de la batalla del riu Trebia, on vint mil legionaris havien perdut la vida a mans dels cartaginesos. L’any 217 a. C., Anníbal es va posar en marxa cap al sud amb 45.000 infants i 10.000 genets, travessant zones inundades de la vora del riu Arno, que els obligaven a caminar mullats permanentment i a dormir de qualsevol manera, en condicions esgotadores sotmesos a la insalubritat i les infeccions de la zona. Aquestes condicions varen provocar una malaltia ocular a Anníbal fins deixar-lo cec de l’ull esquerre, però, malgrat tot, l’exèrcit cartaginès es va plantar a Etrúria sense que les legions poguessin aturar-lo i començaren una sistemàtica sèrie d’atacs i conquestes de ciutats com Florentia, per provocar al cònsol Flamini i que els ataqués abans que arribessin a ajuntar-se amb els reforços de l’altre cònsol Servili. Roma havia escollit Flamini com un dels cònsols de l’any i des de l’inici del seu mandat va perseguir Anníbal i els seus amb les legions que li corresponien, havent sortit de Roma sense complir correctament els rituals religiosos, fet que li va costar car posteriorment. La trobada va tenir lloc aquest cop al llac Trasimè, on les legions caminaven per la vora sense poder presentar formació de combat perseguint l’exèrcit de Cartago, sense preveure que el tenien emboscat darrere les petites elevacions, deixant-los només el petit espai fins al llac. Els cartaginesos, a ordres d’Anníbal, havien realitzat unes maniobres nocturnes complicades, difícils d’executar per altres exèrcits menys coordinats, per situar-se a lloc i estar preparats per quan les legions arribessin. L’atac, des de posicions més elevades i contra un enemic desprevingut, va ser brutal, els legionaris varen respondre com pogueren a la pluja de javelines i els cops d’espasa de la infanteria i la cavalleria, però la desorganització era completa. Allà va morir fins i tot el cònsol Flamini, amb 15.000 dels seus homes, més altres 15.000 presoners. Poc més tard, 4.000 genets del segon cònsol, Servili Gemine, varen patir una emboscada  de la cavalleria cartaginesa, que els va exterminar o fer presoners. Roma es dessagnava i durant la resta de l’any 217 a. C. es defensa com pot del maleït general cartaginès que sembla anticipar-se sempre als moviments de les legions. Nomenen un «Dictator», un únic comandament, en la persona de Quint Fabi Màxim «Cuntactor», així anomenat per la seva tàctica d’anar a poc a poc, no establir contacte amb l’enemic sense tenir un avantatge substancial. I sense grans enfrontaments, passa un any i arriba la primavera del 216 a. C. La vida continua i Roma és molt resistent, té grans quantitats de reserves humanes gràcies als acords i a la lleialtat de molts dels pobles itàlics, que envien reforços. Anníbal es va equivocar molt pensant que tots aquells itàlics es rebel·larien contra Roma i es posarien del seu costat. 

A la ciutat de Roma, Publi Escipió es promet en matrimoni amb la filla de Luci Emili Paulus, cònsol l’any 216 i exerceix com a tribú militar a la Segona Legió, una de les vuit reunides per Roma sota el comandament dels dos cònsols de l’any, Luci Emili Paulus, el futur sogre de Publi, i Gai Terenci Varró. A més, cada legió consta de cinc mil legionaris en lloc dels quatre mil habituals, una decisió d’emergència pressa pel Senat. Tres-cents genets per a cada legió i les tropes auxiliars, vuitanta-set mil homes, per enfrontar-se als quaranta-set mil cartaginesos d’Anníbal. Algú ha descrit aquell exèrcit de vuit legions com un «juggernaut», un monstre enorme difícil de comandar i maniobrar, destinat a destruir aquell insolent enemic cartaginès que s’havia atrevit a envair el mateix territori d’Itàlia. Anníbal rebia informació dels moviments de les legions, sabia el que afrontaven i que estava en molta inferioritat numèrica. A més, els mercenaris, ibers i d’altres procedències, estaven a prop de la revolta per la manca de resultats i botí des de feia quelcom més d’un any. Les decisions que prengués marcarien immediatament el futur del seu exèrcit, tenia poques possibilitats de victòria, moltes de ser aniquilats per l’enorme exèrcit romà. Va ordenar dirigir-se cap a Cannas, on hi havia un enorme dipòsit de queviures i material preparat per les legions, comptava així aprovisionar-se i callar els ànims de revolta interns dels seus mercenaris, però també comptava amb què les legions els seguissin fins allà, un terreny que li convenia per l’enfrontament que es preveia decisiu. I Anníbal havia demostrat en tots els enfrontaments anteriors que sabia escollir el lloc on batallar. Els cartaginesos s’apoderen de les reserves i les provisions. Segons Polibi, la captura de Cannas «va causar una enorme commoció, ja que no era només la pèrdua del lloc i dels magatzems, sinó de tot el districte».

Les legions arriben just a temps per veure com han perdut el dipòsit i això provoca la fúria del cònsol Varró, que vol atacar immediatament i només és frenat per la prudència de l’altre cònsol. Al dia següent, seguint el costum romà, és a Varró a qui li toca comandar la totalitat de les forces, un dia cada cònsol, i ordena atacar. Els cartaginesos és limiten a defensar-se amb forces d’infanteria lleugera i la cavalleria, fins que l’arribada de la nit fa aturar el combat. Al dia següent és el cònsol Emili Paulus qui comanda i manté les forces romanes en posició defensiva. Anníbal ordena als seus atacar els destacaments romans a l’altra vora del riu, en una tàctica molt ben premeditada per dur al gruix de les legions al lloc on volia presentar la batalla, situant-les contra el vent Volturn. I per fi, el 3 d’agost, el cònsol que comanda és Terenci Varró de nou, que immediatament dona ordres de posicionar-se per atacar al punt del riu en el qual s’ha situat, ensarronat per Anníbal. L’exèrcit romà s’estén al llarg de tres quilòmetres i el jove Publi Escipió ocupa el lloc amb les legions del centre, comandades pels cònsols de l’any anterior i als extrems la cavalleria, al flanc esquerre amb Terenci Varró i al dret Emili Paulus. La disposició dels manípuls en què es dividia cada legió l’ha canviat Varró per l’ocasió, aconseguint major profunditat, però al mateix temps l’espai entremig és molt més reduït i impedeix maniobres fluides. Davant de les legions, totes les forces que disposa Anníbal es despleguen al llarg de tres quilòmetres també, però amb menor profunditat, ja que són menys nombrosos, amb la cavalleria gal·la i ibera sota les ordres del general Himilcó i la númida a les de Mahàrbal. Diu la llegenda que un oficial cartaginès, de nom Gisgo, va fer un comentari de l’extraordinària mida de l’exèrcit romà i que Anníbal li va contestar «Una altra cosa que se t’ha passat, Gisgo, és encara més sorprenent, ja que amb tants romans com hi ha, no n’hi ha cap de tots ells que es digui Gisgo» i amb aquest acudit va fer riure tots els oficials que els envoltaven, aconseguint allunyar la lògica inquietud. La infanteria cartaginesa del centre la composaven els gals i els ibers, als quals Anníbal fa avançar de forma corba-convexa. I la infanteria africana d’Anníbal es va quedar a la posició, sense avançar, una maniobra mai vista fins llavors i que els generals de Roma no varen saber interpretar, exultants com estaven i sentint la victòria que els hi havia de donar el simple fet de doblar en nombre als de Cartago. I el mes que ve, veurem com es va desenvolupar la batalla de Cannas, segurament la més estudiada de la història...