Falten trenta dies perquè comenci Nadal i la festa del consum ha iniciat la cursa amb el Black Friday, després, els comerços obriran els festius del pont de la Constitució perquè seguim amb les nostres compres, regals per al Pare Noel o el Tió i seguirem omplint la cistella per celebrar la nit de Nadal, Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any. Un respir d’un parell de dies i tornem-hi a buscar les darreres joguines i regals que ens falten per a Reis. Uf!, ha acabat la cursa consumista? No, no, en absolut, tot seguit començaran les rebaixes.

Som a finals de novembre i la majoria de pobles i ciutats han encès les il·luminacions nadalenques. I alguns alcaldes han gastat sumes considerables de diners perquè la seva ciutat tingui l’arbre més gran. Mentre la festa del malbaratament se’ns cola a casa nostra, s’inicia la campanya del Banc d’Aliments, a la qual seguiran la campanya de recollida de joguines perquè a cap nen no li falti un regal en aquestes festes.

Tot sembla un contrasentit, mentre la majoria de nosaltres malbaratem i gastem més del que hauríem, perquè així ho marca el calendari, la nostra consciència deixa un forat per ser solidaris amb aquells que necessiten aliments bàsics per subsistir o qualsevol cosa, en una societat que malbarata aliments i consumeix en excés.

L'any 2012, Ediciones Destino, a la seva col·lecció «Imago Mundi» va publicar el volum 218, el títol d’aquell llibre és El camí de l’esperança, el subtítol, Una crida a la mobilització cívica i els seus autors Stéphane Hessel i Edgar Morin. El primer dels autors, el 1948, va ser redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans. Quan es va publicar el llibre esmentat tenia 95 anys. L’altre autor, Edgar Morin, és un sociòleg i filòsof de 102 anys que ha publicat nombrosos assajos i que és tot un referent ètic; ha desenvolupat la major part de la seva carrera al Centre Nacional d’Investigacions Científiques de França. Bé, presentats els autors, llegim què van escriure sobre la necessitat de crear una nova política de consum: «Les classes necessitades consumeixen menys del que haurien de consumir pel que fa a determinats productes. Caldria proporcionar-los alguna cosa més que pa sense llevat, pollastre hormonat, carn de bestiar d’engreix artificial i conserves amb ingredients dubtosos (...) En canvi, les classes mitjanes i pobres consumeixen un excés de productes malsans, excessivament salats o ensucrats; aquests últims constitueixen factors d’obesitat per a nens i adolescents condicionats per la publicitat a consumir aquestes llaminadures, que provoquen veritables intoxicacions de sucre». Podria transcriure una mica més del pensament d’aquests autors veterans i lúcids, en comptes d’això, els recomano, si no ho han vist ja, el reportatge del 30’ de TV3, «Som el que llencem» sobre el malbaratament d’aliments.

Contraposada la febre consumista a les necessitats que atén la solidaritat en una societat cada cop més desigual, vull entendre com hem arribat a aquesta estranya opulència del consum, que lluny de beneficiar la nostra salut o fer-nos més feliços tenint més del que necessitem, provoca tal desassossec que la salut mental s’ha convertit en un problema greu a la nostra societat i, més encara, en una mostra inequívoca d’un mal viure.

A mesura que vaig embastant la narrativa d’aquesta tribuna venen a la meva memòria els dies de la meva infància, més concretament les festes de Nadal. Permeteu-me compartir el meu record.
Dies abans del 24 de desembre anàvem a comprar a la Fira de Santa Llúcia alguna figureta per al pessebre. El Pessebre, la meva mare el posava el 13 de desembre i el treia el 7 de gener. A nosaltres ens donaven les vacances pel sorteig de la loteria. Aquells dies, es rebien a casa postals de familiars que vivien lluny i d’alguns amics dels meus pares. La nit de Nadal, la meva mare feia un sopar especial i treia els primers torrons (d’Alacant i Xixona, res més) i polvorons. Per molt que protestéssim les meves germanes i jo, calia anar a la missa del gall. El dia de Nadal era el de reunir-nos amb oncles i cosins, costum que segons van anar creixent les famílies es va anar perdent i la festa va quedar per als de casa. Passat Nadal i abans de la nit de Cap d’Any, havíem d’escriure la carta a Ses Majestats els Reis Mags d’Orient.

He esmentat els Reis Mags i aquesta festa a casa dels meus pares era la més especial. La meva mare es deia Adoració dels Reis i per a ella era doble el motiu de celebració.

Sempre, a la meva carta al Rei Baltasar li demanava una equipació de futbol de l’Atlètic de Madrid, amb el número 9, que era el de Gárate. Mai em van portar aquesta equipació. Els Reis sempre s’equivocaven i em portaven l’equipació del Barça a la qual se li cosia el número 2. Vaig ignorar el motiu fins ben gran: al barri on els Reis de casa compraven l’equipació, només es venien les del Barcelona, l’Espanyol i el Reial Madrid. L’any del centenari de l’Atlètic de Madrid, la meva dona em va comprar una samarreta del meu equip. No porta el número 9 ni el nom de Gárate escrit, però és un tresor que guardo i que només em poso en ocasions molt especials.

Aquells dies, a casa meva no regnava l’abundància i comprar-nos reis als tres requeria una perícia especial.

Cada any, la meva mare ens enviava a dormir cap a les vuit del vespre, just després de veure la cavalcada per televisió i de sopar. Ens costava adormir-nos per l’emoció i l’amenaça que els Reis no ens deixessin res ens feia agafar la son. Cap a les dotze de la nit, la meva mare molt esvalotada ens deia que havien vingut els Reis. Ella tenia més il·lusió que nosaltres mateixos: ens amagava les joguines, deixava unes tres copes de vi mig buides, uns plats amb pa i uns bols d’aigua per als camells i ens convidava a buscar els nostres regals. Un dels anys, els Reis em van portar un Fort Apache de fusta i un camió amb bombones de butà. La meva mare estava molt contenta, tant li devia costar ajuntar els diners per a les meves joguines, que sent un adult, sempre em recordava aquella fortificació de fusta i aquell camió de bombones de butà. Beneïts Reis!

Aquells anys eren els últims de la dictadura i això marcava el ritme d’una societat que havia deixat la fam ferotge de la postguerra amb els plans de desenvolupament del franquisme, però, per què enganyar-nos, érem un país pobre. Durant els primers anys de la democràcia i, diria, per posar una data, fins als primers anys noranta del segle passat, no vam començar a ser una societat de consum.

Torno al relat dels meus dies d’infantesa.

Quan arribava la Palma em compraven roba d’estiu, era el començament de la primavera i era temps d’estrena. A les meves germanes, la meva mare els feia els vestits: comprava la revista Burda Modem i en treia els patrons i les idees perquè les seves nenes sempre fossin de vint-i-un botons. Entre el setembre i l’octubre, el canvi de roba imposava la compra d’hivern. Havíem crescut a l’estiu. Durant els mesos entre estacions, sempre calia reposar alguna peça, però les justes i necessàries.

Només els dies de festa, anàvem a comprar algunes ampolles de refresc, un cop begudes, anaves al celler a canviar els envasos i, si ens havíem portat bé, el reemborsament el podíem gastar en la compra d’alguna llaminadura. Pel que recordo, mai vaig sentir que em faltés de res.
Tota aquesta dissertació sobre els dies de la meva infància és per recordar un temps en què es vivia amb menys, no hi havia tanta abundància i, potser, per això es valorava més el poc que es tenia.

Fa temps que penso en la mercantilització de la vida. Ens hem convertit en mercaderies d’una societat de consum que ens convida a gastar i gastar, tenir i tenir. Mentre omplim els nostres armaris, malbaratem els aliments o passem a les grans superfícies hores mirant aparadors, la Terra ens diu que gastem més del que ella és capaç de produir i això és pervers i ens condueix al desastre.

Mentre se’ns demana que no consumim l’energia de combustibles fòssils, ens conviden a renovar el nostre parc automobilístic per vehicles elèctrics o canviar els nostres electrodomèstics de gas per altres que utilitzen l’electricitat com a font d’energia. La pregunta davant la transició ecològica és molt senzilla: com generarem tota l’electricitat que necessitem per mantenir les nostres cotes de consum?

Algunes ONG ens conviden a viure amb menys. Hessel, en un dels seus llibres proposava que tots els països del món tinguessin un nivell de vida com el que tenia França el 1964, crec recordar. Pot semblar una proposta estranya, però, per a mi no ho és: no hi pot haver uns països on sobra abundància i altres països, la majoria, on la pobresa i l’escassetat són la causa de la gana, la desigualtat i la mort. En resum, uns hem de viure amb menys perquè els que no tenen res puguin viure amb més.

El camí a l’esperança que proposaven Hessel i Morin era un camí que ens convidava a «una política de desitjar viure i de reviure que ens arrenqui d’una apatia i una resignació mortals». El llibre és ple de propostes assenyades, algunes de les quals es qüestionen i es promulguen per alguns governs en aquest temps.

A l’Emili de Rousseau es llegeix que «Vull ensenyar-lo a viure» i, això, és el que s’hauria d’ensenyar a les escoles als alumnes. O, si ho preferiu, en les paraules doctes d’Hessel i Morin: «És fonamental ensenyar no només coneixements, sinó en què consisteix el coneixement, amenaçat pels perills del dogmatisme, l’error, els desitjos il·lusoris i la reducció i, a conseqüència, ensenyar les condicions per a un coneixement pertinent».

La nostra societat de consum, la mercantilització de les nostres vides no ens proporciona la felicitat que ens anuncien. Necessitem recuperar els valors que ens ajuden a conviure per recuperar una vida que ara és absent.